VIII
Dos cops secs i aspres de timbre van interrompre el perllongat silenci en el que estaven sumides des que van pujar del garatge. L’Anna mai no va entendre perquè la Carli preferia aquest bramul estrident al civilitzat din-dong d'un timbre de campana. Amb el sobresalt encara a la panxa van mirar simultàniament el rellotge que penjava de la paret de la cuina. Només eren dos quarts de dotze. Si era ell, s'havia avançat més del que cabria considerar com a raonable. I és que quan aquest home no s'excedia es quedava curt. Podria dir-se que Jordi era un individu de costums desencaixats, sens dubte. Ves a saber si el poca-solta havia arribat a creure que anar desajustat era un tret que realçava el seu encant perquè semblava conrear-lo a propòsit. Individu de poques llums, després de tot.
- Joder! Segur que és aquest cretí... Au, Carli, ves al pis de dalt. I tu no hi ets, d'acord? Estigues a l'aguaït i si veus que es passa crides a la policia. No, no; espera, deixa que sigui jo qui decideixi. No avisis ningú si jo no t'ho dic abans. Ho has entès?
- No siguis estúpida, Anna. No obris la porta. Engega'l a la merda i no obris...
- Puja d'una vegada Carli! I calla, no sigui que t’escolti. Espera en el dormitori, en silenci. I tranquil·la, dona, que no ha de passar res. Si cal que et mantinguis alerta per és simple precaució, perquè tot hi anirà bé. Vinga, amunt!
La Carli va pujar l'escala decebuda i en silenci mentre l’Anna anava cap a la porta d'entrada. Abans d'obrir però, va voler assegurar-se que era Jordi observant a través del vidre semitransparent de les estretes finestres situades a banda i banda de la porta. Era ell, en efecte, i no parava de bellugar-se.
- No creus que t'has avançat una mica? Va, no et quedis aquí tot esbalaït, entra.
- Hola Anna. No imagines el que significa per a mi que m'hagis convidat a casa teva... He de dir-te tantes coses...
- Vinga, passa al saló..., però, on creus que vas, amb aquesta ampolla? I pel que veig ja véns una mica carregat, oi?
- Només un parell de copes. No res. Des que em vas trucar he passat l'estona al Dublin, fent temps. És un pub del carrer...
- Si; ja sé on està el Dublin. Bueno. Seu, sis plau. Voldràs un cafè? crec que et vindria bé.
- No, no. No em ve de gust un cafè. M’estimo més obrir l'ampolla i prenem una copa plegats. Recordo que abans t'agradava el Chivas.
- Dóna'm això! No t'he fet venir per prendre una copa amb tu, cafre, sinó per parlar serenament i deixar clares algunes coses. Mira, ja no toleraré més que m'importunis o que fastiguegis a la Carli. Això s’ha acabat. S’han acabat les teves visites a la botiga, les teves trucades, els teus lamentables espectacles... T'he convidat a casa meva en un gest de confiança per això, per parlar d'aquest assumpte i resoldre'l definitivament. Has de comprendre que aquesta actitud no et duu enlloc; ens fa mal a tots. A tu el primer. Et denigra, no te’n adones? Tothom pensa que ets un pobre home. Ja fa massa temps que la teva vida és calamitosa; i no em diguis que no has pensat alguna vegada en això que et dic, en el mal que et fas? Des que Berta et va deixar...
- Ni la mencionis, a aquesta puta! S'ha aprofitat de mi. M’ha tret tot el que ha pogut i m’ha deixat entrampat, trencat. Li vaig comprar joies; totes les que hi va voler. Fins i tot li vaig regalar un apartament a Oropesa. Cinquanta metres quadrats a tercera línia de mar; una autèntica fortuna. Vaig haver d'hipotecar el meu pis per poder comprar el maleït apartament. Te’n recordes del meu pis, d’aquell que tenia des que era solter, des d'abans de casar-me amb tu? Doncs el vaig haver de malvendre per pagar deutes, perquè vaig demanar diners prestats, saps? Molts calers. I quan es van acabar la Berta se’n anà amb el mamón de l'Andreu, te’n recordes de l'Andreu, oi? el de la impremta. Res! Cancel·lar la hipoteca i pagar els creditors. Ja no em queda ni un duro. Filla de puta.
- No saps com ho sento, Jordi; de debò -li consolava l’Anna assentint suaument amb el cap- però no som aquí per tractar d'aquestes coses...
Però Jordi no l'escoltava. Continuava parlant gairebé com un autòmat, amb inesperats canvis en el to de veu, en la intensitat.
- Per això, quan vaig rebre la teva trucada el cor em va fer un salt. No sé per què dius que t'atabalo. Sí, és possible que de vegades perdi una mica la noció de les coses, però, és que continuo boig per tu, Anna. No ens hauríem d’haver separat. Fou un error; el pitjor de la meva vida. Mira que li he fet voltes des de llavors! Mai no he deixat d’estimar-te i crec que, en el fons, tu m’estimes encara, oi que sí? ...No; no em miris d’aquesta manera, dona. No cal que diguis res, però, pensa en el que et dic, per favor. Pensa-hi durant uns dies i després en parlem, d’acord? Sóc d'aquells que pensen que llevat la mort tot té solució en aquesta vida. Tot tornarà a anar bé entre nosaltres. Serà... serà com abans...
- Però, què t’empatolles? Per començar, no ens vam separar: vas ser tu, que em vas deixar per la que ara dius que és una filla de puta. Tens mala memòria, Jordi. I a més, no tinc la mínima intenció de tornar amb tu; és que t'has begut l’enteniment? Mira, deixa't de fantasies i baixa a la terra, tio. L'única cosa que vull és que em deixis en pau; que ens deixis en pau a la Carli i a mi. Escolta; ja fa temps que penso que necessites ajuda. Crec que hauries de confiar en algú i posar-te en tractament; et veig malament Jordi, força malament. De debò. Has de deixar de beure i recuperar una mica de dignitat, home. Jo conec algú que podria fer-te una mà; és una psiquiatra estupenda. Parlaré amb ella.
- Vés a pastar fang! Jo no sóc boig; i no necessito els teus favors. No te jode?
- Escolta, Jordi, sense faltar, eh? I fes el favor de no cridar; són les dotze tocades.
- Ho sento Anna. Perdona’m... Fa uns dies, recordes? et deia que tu i jo formàvem una parella perfecta. Te’n recordes, oi? Sí; sí; ho reconec. Em vaig equivocar de ple, vaig ser un estúpid. El més gran de tots. La Berta em va enganyar. Em vaig deixar endur com un adolescent, però m’has de perdonar. He madurat i ara tot anirà millor. Les coses seran diferents, totalment diferents. Només necessito una mica de temps per recuperar-me i tornar a ser el de sempre, i entre tots dos ho aconseguirem. Tornarem a ser feliços, en pots estar ben segura...
- Ja n'hi ha prou, de romanços! Jo mai vaig ser feliç amb tu. Ens vam equivocar tots dos; érem massa joves, massa ingenus. I tu; creus que vas ser feliç perquè confons la felicitat amb fer el que et vingui de gust i sortir-ne impune, talment com un nen malcriat. Ens vam equivocar i punt; no n’hi ha marxa enrere possible. Si t'he cridat és perquè vull que surtis de la meva vida d'una vegada. Vull que no em persegueixis, que no em truquis. Vull que m'oblidis, que te’n vagis, que t'esfumis... Què és el que no hi entens? ...A veure, Jordi, per favor, asserenem-nos una mica i parlem-ne, d'acord? Au, va; vaig a preparar un cafè; ara el necessitem tots dos. Ei, escolta, mira'm Jordi. Tu; mira'm!
Però Jordi ja feia uns minuts que no apartava la vista del terra. Romania callat, pensatiu, gairebé immòbil a l'extrem del sofà, acaronant-se un genoll amb la mà dreta mentre l'esquerra buscava a les palpentes l'ampolla de Chivas que l’Anna havia dipositat en la taula raconera que separava el sofà de la butaca on ella mateixa estava asseguda. Es va fer un silenci inquietant, no més d'un minut que l’Anna va viure com una eternitat. Jordi continuava amb la vista fixa en el parquet sense deixar d'acariciar lentament els seus genolls, ara amb totes dues mans doncs l’Anna havia apartat l'ampolla del seu abast. Si aquell no era el moment de preparar un cafè que vingui en Juan Valdés i s'ho faci mirar. L’Anna es va aixecar i sense deixar de mirar el seu convidat va agafar el Chivas i se’n va anar a la cuina.
Entretant, en el pis de dalt, la Carli havia anat experimentant un estat de creixent alarma segons avançava la conversa a la planta baixa. Continuava en la mateixa posició des que va pujar; asseguda en el llit amb les mans recolzades sobre les cuixes i amb l'esquena dreta com un pal, glaçada, esforçant-se per mantenir els ulls ben oberts, talment com si pretengués veure les paraules que sorgien del saló i pujaven escala amunt per esclatar en arribar a les seves orelles. Sofrint, cega malgrat tot, l'excitació d’una crisi que ella vivia amb tanta o més intensitat que els propis protagonistes. El disgust inicial per veure's obligada a pujar va donar pas a un malestar punyent que es convertiria en por intensa a mesura que el diàleg adquiria aires surrealismes. Una aprensió aguda li oprimia el pit fent-li difícil respirar. Es van remoure, despertaren, vells sentiments d'angoixa que ja suposava oblidats i enterrats per sempre. Escoltant els desvaris d’en Jordi esclataren a la seva ment flashes d’una època que per res de món hauria volgut memorar, records de quan ella no era més que una pobra nena aterrida. Va haver de reviure aquelles horribles discussions entre els seus pares que acabaven sempre amb la seva mare a urgències mentre el seu pare, esplaiat després de la borratxera de rigor, dormia el somni dels justs en el seu balancí favorit. La seva mare magolada, el seu pare borratxo i encès d'ira i ella tremolant sota el llit. Aquest era el seu pa de cada dia fins que als setze anys va reunir el valor suficient per escapar de l'infern. La seva vida des de llavors havia estat com viatjar en una muntanya russa; pujades difícils, de vegades tranquil·les, però només de vegades, i descensos sempre vertiginosos... I ara aquest infern que mai havia renunciat a perseguir-la l'havia trobat i la volia atrapar de nou, tot just quan ella se sentia més segura, més tranquil·la, quan semblava que acariciava la felicitat per primer cop a la seva vida. El joc de l'oca. Perquè serà, Jordi, que sempre et toca?
23/9/07
El jardí de l'Oca 6 (conte)
IX
Enfeinada a la cuina amb els preparatius del cafè, l’Anna procurava no perdre de vista el seu invitat per més de dos o tres minuts; i respirava tranquil·la cada cop que feia una ullada al saló i comprovava que Jordi continuava entotsolat en el seu món, esfondrat en qualsevol dels sentits possibles. Ja havia enllestit la cafetera sobre el foc i ara prenia dues boniques tasses de la Cartuja de l'aparador, les culleretes corresponents... I la llet en un petit gerro també de la Cartuja, dintre del microones, d'on primerament va haver de treure els fetutxinis i ventilar-lo una mica ventant l’aire amb un drap de cuina perque feia olor de bolonyesa de pot. I per acabar, el sucre. Va triar un sucrer de plata que va comprar al Marroc, i no per bonic sino perquè era l'únic que va trobar ple a vessar dels embolcalls petits i allargats que la Carli anava recol·lectant per les cafeteries. I és que la Carli prenia el cafè amarg i pensant en l’Anna solia guardar-se les paperines a la bossa.
Entretant, Jordi, que s'havia aixecat del sofà feixuc com un somnàmbul, semblava que perdia el temps a la vora de la llar de foc mirant sense veure-les realment, quatre o cinc andròmines que l’Anna havia anat col·leccionant de resultes dels seus viatges. Des d'allà es va acostar a la prestatgeria que hi ha a la dreta: desbordava de llibres i va fullejar un, a l'atzar, mentre li feia voltes a les darreres paraules de l’Anna. Per què insistirà tant en què la deixi en pau? Al cap i a la fi l'única cosa que ell pretén és captar de nou la seva atenció, que l’escolti. Com pot sentir-se molesta per una cosa tan innocent? A més, està completament segur de què si l’escoltés sabria entendre perquè va trencar amb ella i el perdonaria. Per què no vol escoltar-lo, doncs? De què tindrà por? Ell se l’estima i mai no li faria mal, per què el tem? La culpa, és clar, la té aquella tortillera de merda, aquella filla de puta de qui no recorda el nom. Si no hagués irromput en la vida de l'Anna, en la vida de tots dos, l’Anna tornaria amb ell. N’estava totalment convençut. Era això; i és clar que sí! La culpable de què l’Anna no vulgui res d'ell és la puta lesbiana. «Qualsevol dia d’aquests hauré de parlar molt seriosament amb ella», rumiava en silenci, «...igual demà mateix ho faig. Si; demà parlaré amb la puteta».
Xino-xano, embardissat en els seus pensaments, Jordi havia arribat a la porta de la cuina tot just quan l’Anna abocava el cap en el seu intent de controlar-lo. Les seves cares van estar a punt de tocar-se i tant l’un com l’altra es van sobresaltar. L’Anna, que va rebre de ple l'alenada del seu invitat, es va retirar amb un moviment brusc, repel·lida. Feia una pudor que empestava.
- Hòstia, Jordi, que encara no he acabat. Au ves-te’n; torna al saló que vinc de seguida. Mira, t'he preparat una mica de llet calenta. Si no recordo malament és així com t'agrada, oi? Per cert, des de quan no et rentes les dents? Hauries de tenir més cura d’aquestes coses...
- Les dents? Però, tu de què vas, tia? És que no deixaràs de tocar-me els ous durant tota la nit? Des que he arribat, que no em permets ni respirar, joder. Que em deixis en pau, que te’n vagis, que t'esfumis... No has volgut escoltar res del que t'he dit. Absolutament res. Et veig malament Jordi, crec necessites un psiquiatre. Però, què cony et passa? És que m'has convidat a casa teva per insultar-me? Qui és el boig, aquí? Saps una cosa? Fes-te fotre! És aquesta puta que viu amb tu, que t’enverina el cap i et té absolutament enconyada. Què hi veus en aquesta desgraciada de metre i mig? Digues! Si per no tenir, no té ni tetas! I no em vinguis ara amb això de què ja no et van les pollas perquè quan jo te la ficava no tenies cap queix...
Jordi no va poder acabar la frase. Bam! La Carli havia baixat d'amagatotis i després d'agafar amb les dues mans l'ampolla de Chivas que l’Anna havia deixat a la taula de la cuina li va fotre un cop brutal per l'esquena, ben bé a les cervicals. Ug! El Jordi va caure com un sac, de genolls. En escoltar el cop l’Anna, que tot just acabava d'agafar la safata amb el cafè, la llet i la resta, es va girar en rodó per assistir horroritzada i sorpresa al quadre que tenia davant. Muda. Paralitzada.
El temps semblava haver-se congelat. Jordi, sempre agenollat, deixava escapar un grunyit sord, llarg i amenaçador. Amb una mà s'agafava el clatell i amb l'altra manotejava en el seu intent de recolzar-se en una cadira per aixecar-se. Va estar així durant quatre, cinc segons, trontollant, mirant d’alçar maldestrament un genoll. Tot en va. Les dones l'observaven espantades, amb els ulls oberts com a finestres, sense gosar dir ni pio. La primera sostenint tremolosament una fireta que no deixava de tintinabular al ritme dels seus nervis; l'altra completament fora de mida, esgrimint, mans en enlaire, la fotuda botella de Chivas.
Filles de la gran putaaa! Bramà Jordi de sobte i amb una violència aterridora, extrema. Com us agafi... Crac! Un segon impacte en el cap, justament al darrere, l’esberlà l'occidental i l’empentà bruscament cap endavant, però el brutal xoc del front amb el fil del marbre de l’encimera va fer que rebotés i quedés exactament com abans; agenollat, amb el tors sorprenentment alçat. La cara del Jordi després dels cops d’anada i tornada oferia una imatge ben distinta de l'habitual. El front, extremament blanc, apareixia dividit transversalment en dos per un solc finíssim, un plegament sanguinolent pel damunt de les celles que anunciava una greu lesió de l'os frontal, segurament una fractura. L'ull esquerre s'havia desencaixat de la seva òrbita i semblava a punt de despenjar-se galta avall mentre el dret romania fermament tancat, ensorrat entre mil arrugues formades per les parpelles. I per la boca, descomunalment oberta, penjava flàccida la llengua, evocant un vedell acabat de degollar. Jordi, sempre de genolls, es va balancejar mansament endavant i endarrere abans de no deixar-se caure en vertical i asseure el cul sobre els talons. En caure, del fons de la gola s’escapà un soroll ronc i agònic, semblant al que produeix un tuberculós, i a l'instant, per l’esquerdill de l'occípit brollà un raig de sang primet i discontinu, pef, pef, a la manera del dispositiu de rec automàtic que tenien al jardí. I per si no n’hi havia prou semblava que la cara -aquella cara- es posava blavenca. Les dones es van mirar incrèdules i horroritzades, preguntant-se, i ara què?
Però, què dimonis mantenia alçat aquell cabró, tot estant, i això era d’allò més evident, en tan calamitosa situació? Per què no s’ensulsiava d’una puta vegada? Mai no se sabrà si l’home hauria pogut continuar així per molt de temps, perquè la Carli, amb una tercera batzacada, ara en plena orella dreta, el va esfondrar sense pal·liatius. En rebre-la Jordi va caure com un fardell, mig de costat, i en desplomar-se la seva barbeta xocà contra el lateral del respatller de la cadira que instants abans havia llençat a terra en el seu intent d'aixecar-se. Nyac! La boca es va tancar com un cep seccionant un penjant de llengua que impulsada per l’ímpetu del cop va sortir acomiadat i de bot en bot, com una piloteta de goma, va arribar als confins d’aquella espaiosa cuina. En resposta, Jordi va obrir per sorpresa l'ull que encara li quedava sa, si més no en aparença, i va començar a claquetejar de forma convulsiva amb el seu peu esquerre.
Davant d’aquell espectacle les dones van fugir de la cuina com si les perseguís el mateix diable. Espaordides, a trompades i gesticulant com a posseïdes, van travessar a gambades la casa de banda a banda i escopetejades van sortir al jardí comunitari. Des d'allà, cames ajudeu-me, saltaren la tanca del recinte de la piscina com a dues gaseles i la hi van vorejar sense deixar de córrer ni tan sols quan van escoltar tancant-se al seu darrere el tlac de la porta metàl·lica que separava el jardí del carrer. I tot, sense deixar anar ni un sol crit, encara sort. Però, un cop fora, ben bé al costat d'un plàtan enorme que s'alçava a no més de vuit o deu metres de l'entrada al jardí comunitari, o de la sortida com era el cas, van haver de frenar en sec perquè gairebé atropellen a don Antonio, el seu amable veí ja jubilat, que passejava els seus caniches. Afortunadament ni el van tocar. Però, què punyetes feia don Antonio traient a pixar els seus fastigosos caniches a hores tan intempestives de la matinada? Sortosament el vell va continuar xerrant paternalment amb els seus gossets com si no res; el pobre era sord com una tàpia. Per fortuna els animals, normalment uns histèrics insuportables, van decidir ignorar-les capficats com estaven en ensumar amb ànsia obsessiva una tifa de considerable grandària que poc abans s'havia encarregat de descarregar algun dels seus socis. Déu, quina xamba! Les noies no digueren un mot i mirant-se bocabadades van girar cua i tornaren a casa tan silenciosament com van poder.
X
«Merda de dia!» L’Anna es despertà a terra, sobresaltada després de caure del sofà i trencada com si hagués rodat escales avall. El colze dret li feia mal; era un dolor agut i penetrant que li arribava al muscle. I no deixava de maleir la seva sort mentre comprovava amb desolació com el té ho esquitxava tot, la catifa, el terra... I per si això no fos prou, la tassa havia fet un bot i després de volar un parell de metres s'havia estavellat contra el terra rebentant en minúsculs bocins que s'escampaven arreu. Merda de dia, sí. Per sort el plat i la tetera continuaven miraculosament intactes gràcies a que la catifa havia esmorteït la caiguda. Ja quedaven únicament tres de les dotze tasses que n’hi havia en principi. Eren força velles, gairebé antigues i segurament de gran valor. Havien estat de la seva àvia, i abans de la mare d’aquesta, que les havia rebut com a regal de noces. Amb aquest desbaratament l’Anna ja sumava en el seu haver almenys set catàstrofes tasseres. I és que l’Anna va començar de ben jove en això de trencar les tasses de l'àvia. Fins i tot en Servant va arribar a creure que la seva néta actuava moguda per una mà oculta, perquè no era normal que la nena aparegués sempre enmig del terrabastall que precedia, invariablement, al sacrifici d'una tassa. I qui sap; igual en tenia raó, el seu avi. Alguna cosa devia haver, perquè la relació de l'Anna amb les tasses, especialment amb les tasses de l’àvia, estava lluny de ser normal. Però la tarda es tirava a sobre. Ja era migdia, l’Anna havia dormit més de tres hores i probablement encara continuaria dormint sinó fos per aquella caiguda accidental (?) del sofà.
El temps havia canviat bruscament. El matí fresc i lluminós s'havia transformat en una tarda freda i grisa que amenaçava amb ennegrir-se més i més en un tres i no res. I per acabar-ho d'adobar s'anunciava pluja i això, en els Mastins, mai no es quedava en simple bravata. Urgia buscar les aspirines i fer més te. I calia tornar al garatge i actuar de pressa, no havia vingut fins a aquí tan precipitadament per passar uns dies de vacances. Després ja trucaria a la Carli; la inquietud que sentia per ella anava en augment, però la necessitat d'afrontar l'assumpte del maleter fou el millor remei per aparcar la preocupació per la seva companya. I també per oblidar el mal del braç. Un quart d'hora més tard només persistia un rampell sord i persistent que solament resultava molest si li parava atenció. I a més, se suposa que tard o d'hora el te i la aspirina haurien de dir la seva. En qualsevol cas, l’Anna sabia que a mida que la tarda avancés, ja amb el fred més accentuat, el dolor segurament tornaria. Mentre mastegava dues pastilles va omplir mitja tassa de te i se’l va beure d'un sol glop pensant en la millor manera de resoldre el problema que l'esperava en el garatge.
Enfeinada a la cuina amb els preparatius del cafè, l’Anna procurava no perdre de vista el seu invitat per més de dos o tres minuts; i respirava tranquil·la cada cop que feia una ullada al saló i comprovava que Jordi continuava entotsolat en el seu món, esfondrat en qualsevol dels sentits possibles. Ja havia enllestit la cafetera sobre el foc i ara prenia dues boniques tasses de la Cartuja de l'aparador, les culleretes corresponents... I la llet en un petit gerro també de la Cartuja, dintre del microones, d'on primerament va haver de treure els fetutxinis i ventilar-lo una mica ventant l’aire amb un drap de cuina perque feia olor de bolonyesa de pot. I per acabar, el sucre. Va triar un sucrer de plata que va comprar al Marroc, i no per bonic sino perquè era l'únic que va trobar ple a vessar dels embolcalls petits i allargats que la Carli anava recol·lectant per les cafeteries. I és que la Carli prenia el cafè amarg i pensant en l’Anna solia guardar-se les paperines a la bossa.
Entretant, Jordi, que s'havia aixecat del sofà feixuc com un somnàmbul, semblava que perdia el temps a la vora de la llar de foc mirant sense veure-les realment, quatre o cinc andròmines que l’Anna havia anat col·leccionant de resultes dels seus viatges. Des d'allà es va acostar a la prestatgeria que hi ha a la dreta: desbordava de llibres i va fullejar un, a l'atzar, mentre li feia voltes a les darreres paraules de l’Anna. Per què insistirà tant en què la deixi en pau? Al cap i a la fi l'única cosa que ell pretén és captar de nou la seva atenció, que l’escolti. Com pot sentir-se molesta per una cosa tan innocent? A més, està completament segur de què si l’escoltés sabria entendre perquè va trencar amb ella i el perdonaria. Per què no vol escoltar-lo, doncs? De què tindrà por? Ell se l’estima i mai no li faria mal, per què el tem? La culpa, és clar, la té aquella tortillera de merda, aquella filla de puta de qui no recorda el nom. Si no hagués irromput en la vida de l'Anna, en la vida de tots dos, l’Anna tornaria amb ell. N’estava totalment convençut. Era això; i és clar que sí! La culpable de què l’Anna no vulgui res d'ell és la puta lesbiana. «Qualsevol dia d’aquests hauré de parlar molt seriosament amb ella», rumiava en silenci, «...igual demà mateix ho faig. Si; demà parlaré amb la puteta».
Xino-xano, embardissat en els seus pensaments, Jordi havia arribat a la porta de la cuina tot just quan l’Anna abocava el cap en el seu intent de controlar-lo. Les seves cares van estar a punt de tocar-se i tant l’un com l’altra es van sobresaltar. L’Anna, que va rebre de ple l'alenada del seu invitat, es va retirar amb un moviment brusc, repel·lida. Feia una pudor que empestava.
- Hòstia, Jordi, que encara no he acabat. Au ves-te’n; torna al saló que vinc de seguida. Mira, t'he preparat una mica de llet calenta. Si no recordo malament és així com t'agrada, oi? Per cert, des de quan no et rentes les dents? Hauries de tenir més cura d’aquestes coses...
- Les dents? Però, tu de què vas, tia? És que no deixaràs de tocar-me els ous durant tota la nit? Des que he arribat, que no em permets ni respirar, joder. Que em deixis en pau, que te’n vagis, que t'esfumis... No has volgut escoltar res del que t'he dit. Absolutament res. Et veig malament Jordi, crec necessites un psiquiatre. Però, què cony et passa? És que m'has convidat a casa teva per insultar-me? Qui és el boig, aquí? Saps una cosa? Fes-te fotre! És aquesta puta que viu amb tu, que t’enverina el cap i et té absolutament enconyada. Què hi veus en aquesta desgraciada de metre i mig? Digues! Si per no tenir, no té ni tetas! I no em vinguis ara amb això de què ja no et van les pollas perquè quan jo te la ficava no tenies cap queix...
Jordi no va poder acabar la frase. Bam! La Carli havia baixat d'amagatotis i després d'agafar amb les dues mans l'ampolla de Chivas que l’Anna havia deixat a la taula de la cuina li va fotre un cop brutal per l'esquena, ben bé a les cervicals. Ug! El Jordi va caure com un sac, de genolls. En escoltar el cop l’Anna, que tot just acabava d'agafar la safata amb el cafè, la llet i la resta, es va girar en rodó per assistir horroritzada i sorpresa al quadre que tenia davant. Muda. Paralitzada.
El temps semblava haver-se congelat. Jordi, sempre agenollat, deixava escapar un grunyit sord, llarg i amenaçador. Amb una mà s'agafava el clatell i amb l'altra manotejava en el seu intent de recolzar-se en una cadira per aixecar-se. Va estar així durant quatre, cinc segons, trontollant, mirant d’alçar maldestrament un genoll. Tot en va. Les dones l'observaven espantades, amb els ulls oberts com a finestres, sense gosar dir ni pio. La primera sostenint tremolosament una fireta que no deixava de tintinabular al ritme dels seus nervis; l'altra completament fora de mida, esgrimint, mans en enlaire, la fotuda botella de Chivas.
Filles de la gran putaaa! Bramà Jordi de sobte i amb una violència aterridora, extrema. Com us agafi... Crac! Un segon impacte en el cap, justament al darrere, l’esberlà l'occidental i l’empentà bruscament cap endavant, però el brutal xoc del front amb el fil del marbre de l’encimera va fer que rebotés i quedés exactament com abans; agenollat, amb el tors sorprenentment alçat. La cara del Jordi després dels cops d’anada i tornada oferia una imatge ben distinta de l'habitual. El front, extremament blanc, apareixia dividit transversalment en dos per un solc finíssim, un plegament sanguinolent pel damunt de les celles que anunciava una greu lesió de l'os frontal, segurament una fractura. L'ull esquerre s'havia desencaixat de la seva òrbita i semblava a punt de despenjar-se galta avall mentre el dret romania fermament tancat, ensorrat entre mil arrugues formades per les parpelles. I per la boca, descomunalment oberta, penjava flàccida la llengua, evocant un vedell acabat de degollar. Jordi, sempre de genolls, es va balancejar mansament endavant i endarrere abans de no deixar-se caure en vertical i asseure el cul sobre els talons. En caure, del fons de la gola s’escapà un soroll ronc i agònic, semblant al que produeix un tuberculós, i a l'instant, per l’esquerdill de l'occípit brollà un raig de sang primet i discontinu, pef, pef, a la manera del dispositiu de rec automàtic que tenien al jardí. I per si no n’hi havia prou semblava que la cara -aquella cara- es posava blavenca. Les dones es van mirar incrèdules i horroritzades, preguntant-se, i ara què?
Però, què dimonis mantenia alçat aquell cabró, tot estant, i això era d’allò més evident, en tan calamitosa situació? Per què no s’ensulsiava d’una puta vegada? Mai no se sabrà si l’home hauria pogut continuar així per molt de temps, perquè la Carli, amb una tercera batzacada, ara en plena orella dreta, el va esfondrar sense pal·liatius. En rebre-la Jordi va caure com un fardell, mig de costat, i en desplomar-se la seva barbeta xocà contra el lateral del respatller de la cadira que instants abans havia llençat a terra en el seu intent d'aixecar-se. Nyac! La boca es va tancar com un cep seccionant un penjant de llengua que impulsada per l’ímpetu del cop va sortir acomiadat i de bot en bot, com una piloteta de goma, va arribar als confins d’aquella espaiosa cuina. En resposta, Jordi va obrir per sorpresa l'ull que encara li quedava sa, si més no en aparença, i va començar a claquetejar de forma convulsiva amb el seu peu esquerre.
Davant d’aquell espectacle les dones van fugir de la cuina com si les perseguís el mateix diable. Espaordides, a trompades i gesticulant com a posseïdes, van travessar a gambades la casa de banda a banda i escopetejades van sortir al jardí comunitari. Des d'allà, cames ajudeu-me, saltaren la tanca del recinte de la piscina com a dues gaseles i la hi van vorejar sense deixar de córrer ni tan sols quan van escoltar tancant-se al seu darrere el tlac de la porta metàl·lica que separava el jardí del carrer. I tot, sense deixar anar ni un sol crit, encara sort. Però, un cop fora, ben bé al costat d'un plàtan enorme que s'alçava a no més de vuit o deu metres de l'entrada al jardí comunitari, o de la sortida com era el cas, van haver de frenar en sec perquè gairebé atropellen a don Antonio, el seu amable veí ja jubilat, que passejava els seus caniches. Afortunadament ni el van tocar. Però, què punyetes feia don Antonio traient a pixar els seus fastigosos caniches a hores tan intempestives de la matinada? Sortosament el vell va continuar xerrant paternalment amb els seus gossets com si no res; el pobre era sord com una tàpia. Per fortuna els animals, normalment uns histèrics insuportables, van decidir ignorar-les capficats com estaven en ensumar amb ànsia obsessiva una tifa de considerable grandària que poc abans s'havia encarregat de descarregar algun dels seus socis. Déu, quina xamba! Les noies no digueren un mot i mirant-se bocabadades van girar cua i tornaren a casa tan silenciosament com van poder.
X
«Merda de dia!» L’Anna es despertà a terra, sobresaltada després de caure del sofà i trencada com si hagués rodat escales avall. El colze dret li feia mal; era un dolor agut i penetrant que li arribava al muscle. I no deixava de maleir la seva sort mentre comprovava amb desolació com el té ho esquitxava tot, la catifa, el terra... I per si això no fos prou, la tassa havia fet un bot i després de volar un parell de metres s'havia estavellat contra el terra rebentant en minúsculs bocins que s'escampaven arreu. Merda de dia, sí. Per sort el plat i la tetera continuaven miraculosament intactes gràcies a que la catifa havia esmorteït la caiguda. Ja quedaven únicament tres de les dotze tasses que n’hi havia en principi. Eren força velles, gairebé antigues i segurament de gran valor. Havien estat de la seva àvia, i abans de la mare d’aquesta, que les havia rebut com a regal de noces. Amb aquest desbaratament l’Anna ja sumava en el seu haver almenys set catàstrofes tasseres. I és que l’Anna va començar de ben jove en això de trencar les tasses de l'àvia. Fins i tot en Servant va arribar a creure que la seva néta actuava moguda per una mà oculta, perquè no era normal que la nena aparegués sempre enmig del terrabastall que precedia, invariablement, al sacrifici d'una tassa. I qui sap; igual en tenia raó, el seu avi. Alguna cosa devia haver, perquè la relació de l'Anna amb les tasses, especialment amb les tasses de l’àvia, estava lluny de ser normal. Però la tarda es tirava a sobre. Ja era migdia, l’Anna havia dormit més de tres hores i probablement encara continuaria dormint sinó fos per aquella caiguda accidental (?) del sofà.
El temps havia canviat bruscament. El matí fresc i lluminós s'havia transformat en una tarda freda i grisa que amenaçava amb ennegrir-se més i més en un tres i no res. I per acabar-ho d'adobar s'anunciava pluja i això, en els Mastins, mai no es quedava en simple bravata. Urgia buscar les aspirines i fer més te. I calia tornar al garatge i actuar de pressa, no havia vingut fins a aquí tan precipitadament per passar uns dies de vacances. Després ja trucaria a la Carli; la inquietud que sentia per ella anava en augment, però la necessitat d'afrontar l'assumpte del maleter fou el millor remei per aparcar la preocupació per la seva companya. I també per oblidar el mal del braç. Un quart d'hora més tard només persistia un rampell sord i persistent que solament resultava molest si li parava atenció. I a més, se suposa que tard o d'hora el te i la aspirina haurien de dir la seva. En qualsevol cas, l’Anna sabia que a mida que la tarda avancés, ja amb el fred més accentuat, el dolor segurament tornaria. Mentre mastegava dues pastilles va omplir mitja tassa de te i se’l va beure d'un sol glop pensant en la millor manera de resoldre el problema que l'esperava en el garatge.
19/9/07
El jardí de l'Oca 7 (conte)
XI
El garatge de els Mastins no era un simple lloc destinat a guardar el cotxe, era una estança diàfana de més de 200 metres quadrats amb dues grans portes i quatre finestres enreixades que s'obren a l'esplanada, i abans que garatge va ser taller, llenyer i amagatall per al dispositiu de la calefacció, el dipòsit de gas-oil i els quadres elèctrics... El seu avi treballava aquí i tot contínua tal com ell ho va deixar abans de morir. També hi ha un gran banc de fuster, tres bicicletes i dos enormes congeladors d’arca, ara buits i fora de servei, que en temps servien per acumular i conservar els queviures que en Servant comprava a l’engròs.
Servant es va instal·lar a els Mastins quan va tenir l’absoluta seguretat de poder deixar el seu amagatall sense por a represàlies. Els Beatles ja havien visitat la Monumental i l'aire que es respirava semblava un altre. En baixar del bosc es va instal·lar a l'única casa que encara mantenia la teulada en condicions. No va voler tornar a Caralta. Ni tan sols s’ho va plantejar. Hauria estat molt dur perquè la seva dona, els seus fills i tots els seus amics descansaven des de feia temps sota una làpida. O a la funesta cuneta del cementiri. Només havia sobreviscut la seva filla, la Llibertat, la més petita de tots, que amb no gaire més de dos anys d'edat va saber adaptar-se i sobreviure a l'hospici per als fills dels rojos, on va estar internada fins que va fer els 14 anys. Els seus germans grans no van tenir tanta sort: menyspreu, fam i tisi a parts iguals els van consumir. Aquesta nena seria la mare de l’Anna.
Amb el pas dels anys Servant va anar restaurant la casa i fins i tot el vell trull va tornar a funcionar com en els seus millors temps. Algú li havia dit que passats trenta anys de possessió interrompuda de la casa i els seus annexes podia reclamar legítimament la propietat i registrar-la. I això és el que va fer, arribat el moment. Però un matí de gener en Servant no es va despertar. L’Antònia, la dona que cada divendres venia des de Caralta amb la seva furgoneta per recollir els seus formatges artesans, se’l va trobar al llit, talment com si s'hi acabés de ficar. Els formatges d’en Servant eren força celebrats en els mercats de dissabte, però aquesta no va ser la raó per la qual els caraltenys li van retre un emotiu homenatge. Avui, en Servant jeu enterrat en un panteó sufragat per l’Ajuntament, erigit, precisament, al bell mig del cementiri de Caralta. I no es troba sol; la seva dona i la resta d’homes i dones massacrats quaranta-vuit anys abans li fan companyia. I aquí trobareu sempre flors fresques a pesar de què ningú no ha rebut l’encàrrec de mantenir-lo així.
XII
De retorn a casa després de la improvisada i sorprenent mostra de facultats físiques, ni l’Anna ni la seva acovardida amiga sabien a quina carta quedar-se. Que devien entrar era indubtable, però, un cop a casa, què? La Carli va preferir quedar-se a la polleguera de la porta del jardí en espera de què la seva companya s'avancés i comprovés com estava la situació. No tenia prou valor per entrar. L’Anna, quin remei, va passar de puntetes, atenta a qualsevol soroll o moviment camí de la cuina. Un cop allà i després de no poques vacil·lacions abocà temorosament el cap per la porta: Jordi estava totalment immòbil, tombat de cap per amunt. En veure’l inerme es va tranquil·litzar una mica i va reunir la força necessària per entrar i observar atentament la situació. El globus ocular desencaixat estava ara totalment desprès de la seva òrbita i penjava un parell de centímetres per la templa. Tret d’això el rictus monstruós que poc abans les havia espantat havia desaparegut i ara el seu rostre semblava una mica més relaxat i menys grotesc. El cap descansava sobre els ossos trencats de l’occípit, envoltada per un toll rodó de sang fosca que evocava un aura de sinistra santedat. La safata i els preparatius cafeters jeien escampats per terra; les tasses fetes miques però, els plats i sobretot la cafetera de ceràmica cartujana, continuaven miraculosament intactes gràcies a què havien anat a parar a l’aigüera i el fons de goma havia esmorteït el cop. I la llengua al fons, al costat d'una cullereta d’alpaca. En entrar, l’Anna va tenir cura de no trepitjar el toll i les esquitxades sang, i es va acostar al Jordi per poder observar-lo de més a prop. No respirava. Estava mort. Estranyament tranquil·la es va aixecar per anar a buscar la Carli, que encara no s'atrevia a entrar. -Crec que està mort. Au vine, entra sense por.
La Carli no havia deixat de plorar en silenci mentre esperava la seva companya. De retorn de la seva descoberta l’Anna la va abraçar i besar en el front i la va prendre dolçament de la mà per conduir-la lentament, sense cap pressa, primer al menjador i d’allí a la cuina. Arribades a la porta es van aturar per observar la catàstrofe durant uns minuts, abraçades. Ara ploraven totes dues, i van continuar així durant una estona, fins que la Carli va callar de sobte i va estrènyer amb força els seus braços entorn la cintura de l’Anna. S'havia mogut? -Crec que aquest cabró s'ha mogut, Anna-, no pot ser, està mort, va replicar l’Anna girant-se per mirar-lo. -Ho he vist, t'ho juro. S'ha mogut!
L’Anna es va avançar decidida i agenollant-se al costat del Jordi va acostar l'oïda al seu pit. -Creu-me, està... Déu del cel..., encara és viu!-, xisclà, al temps que feia un bot cap enrere per aixecar-se tot seguit com si l’haguessin aplicat una descàrrega elèctrica al sacre. El pànic es va apoderar de la Carli, que es va esfondrar allà mateix, al bell mig del passadís, faltada d'aire, cobrint-se la cara amb les mans. L’Anna tampoc no va poder evitar l'esglai però a diferència de la seva companya va saber mantenir el control i es va quedar mirant aquell cos a una prudent distància, dempeus, sobre els degoteigs de sang, de cafè o del que fos, que esquitxaven el terra de l'entrada de la cuina. Sí, semblava que el Jordi continuava viu però en aquest estat no representava cap amenaça i veient com estava la Carli va optar per ocupar-se d’ella. Més tard ja pensaria què fer.
XIII
L’Anna va acompanyar la seva amiga fins al menjador i la va fer estirar sobre la catifa amb les cames recolzades sobre una butaca, i no es va moure del seu costat fins que la noia va mostrar els primers símptomes clars de recuperació. Aleshores, gairebé a les tres de la matinada, l’Anna es va posar de mans a l’obra. Mentre curava de la seva companya havia tingut prou temps per pensar. La millor solució seria desfer-se del cos i oblidar per sempre l'assumpte, però, com? Jordi estava sol i això era un avantatge, i a més era un individu problemàtic que no resultava simpàtic a ningú. Tampoc no tenia feina i feia temps que vivia d'un subsidi d'atur. Al capdavall, Jordi no era més que un borratxo solitari que malviu en una pensió del centre.
Resolta a trobar una solució, l’Anna va tornar a la cuina. Calia recollir-ho tot, la safata, les culleretes, els sobres de sucre i la resta del servei de cafè que havia sobreviscut a la caiguda. Després va fer el mateix amb les bocins de les tasses i quan no quedava res a terra que pogués entorpir, va fregar i assecar les esquitxades perifèriques de sang i cafè fins deixar neta la cuina al voltant de’n Jordi. Fet això, va empènyer el seu cos fins girar-lo sobre el costat esquerre i amb una gran esponja de bany eixugà la sang que havia sota. I va tornar a netejar i assecar el terra un altre cop. En acabar va anar a buscar una flassada i la va doblegar longitudinalment per la meitat per estendre-la a l'esquena de Jordi, de cap a peus, i va empènyer de nou el seu cos per girar-lo, ara d'esquerra a dreta, i fer-lo reposar de costat sobre la flassada. I volta a eixugar i netejar el que quedava. Jordi romania totalment immòbil, inerme. Si encara no s’havia mort no trigaria gaire a fer-ho.
Cansada de treballar a corre-cuita l’Anna es va seure un instant per descansar. Llavors, en reparar en el que tenia davant va sentir un estrany vertigen, una barreja de por i fàstic que li provocà nàusees. Tot el valor, tota la sang freda emprada fins a aquell moment semblava que s’evaporaven. I a més, no podia suportar veure aquella cara. Després de cavil·lar un minut girada d’esquenes, va resoldre anar al garatge a buscar unes borses de plàstic i un tros de corda de cànem que recordava haver guardat unes setmanes enrere, i va tornar amb dues bosses d’escombriaires grises i un rotllo de cinta adhesiva d’embalar. Volia saber si Jordi encara respirava i es va agenollar al seu costat, però no va encertar a manejar-se. Però, si Jordi estava mort o no, poc importava ara. Millor anar per feina; li va aixecar el cap agafant-lo pels cabells i amb més dificultats de les previstes va aconseguir introduir-la en una de les bosses. Després va assegurar la boca de la bossa al voltant del coll amb diverses embolcallades de cinta adhesiva i es va aixecar per mirar el resultat. Bé; ara ja no fa por; només calia treure'l de casa i fer-lo desaparèixer, i no podia dir-se que això fos cosa de res, precisament. L’Anna va decidir prendre’s un altre moment de respir per pensar i recordant que tenia mitja ampolla de cabernet a la nevera va anar al saló a buscar una copa. En escoltar-la, des del terra, la Carli va girar el cap i va esbossar un somriure; semblava gairebé recuperada. De nou a la cuina es va servir dos dits de vi i se’l va beure d’un glop abans de resoldre dur el cos al garatge. Au, vinga! agafant fortament les puntes de la flassada a l'alçada dels peus va girar en rodó per sortir de la cuina i, a empentes i rodolons va anar arrossegant el cos pel passadís fins arribar a la porta que conduïa a la cotxera. Mentrestant, la Carli semblava haver-se recuperat i en escoltar el soroll que feia l'Anna pel passadís la va cridar.
- Què, com et trobes? Millor?
- Millor, força millor. Què hi farem, ara?
- No ho sé Carli, no ho sé. Estic feta un bon embolic. He netejat la cuina i he deixat el cos al costat de la porta del garatge. Està mort, en pots estar ben segura.
- Déu.., no saps com ho sento Anna! Cal avisar a la policia, ha estat un accident.
- No siguis estúpida. Com justificaries el que ha passat? Com explicaràs els tres cops que li has fotut amb l'ampolla? No un cop, ni dos... Tres!
- Però ha estat un accident...
- Si algú va pel carrer i li cau una tele a sobre és un accident, Carli, però si et posen a caldo amb una ampolla de Chivas la cosa canvia una mica. Ho entens, oi? Veus la diferència?
- Sí, però, tu has vist tot el que ha passat...
- Jordi no feia res que no fos habitual en ell. Sempre ha estat un bocamoll i jo no em sentia amenaçada en absolut. Què li diràs al jutge, que el vas matar perquè cridava? Veurà, senyor jutge, li vaig fer miques el cap perquè em va dir puta lesbiana... No et vaig advertir que et mantinguessis a dalt? Què cony se t’havia perdut en el passadís? Maleït sia, Carli, l'has cagat! L'hem cagat! I ara què?
- Però, tu has escoltat com m'amenaçava... i és clar que si! I ens acorralava..., ja no te’n recordes?
- Per l'amor de Déu! He vist al Jordi agenollat, maleint-nos, sí, però només després de què ja l’havies etzibat el primer cop. Això és el que he vist! Però, què t'ha passat, què t'has tornat boja? ...Bé, bé, deixem-ho córrer ara. Tranquil·litzem-nos, no perdem la calma. Ara cal mantenir fred el cap; ara més que mai.
El garatge de els Mastins no era un simple lloc destinat a guardar el cotxe, era una estança diàfana de més de 200 metres quadrats amb dues grans portes i quatre finestres enreixades que s'obren a l'esplanada, i abans que garatge va ser taller, llenyer i amagatall per al dispositiu de la calefacció, el dipòsit de gas-oil i els quadres elèctrics... El seu avi treballava aquí i tot contínua tal com ell ho va deixar abans de morir. També hi ha un gran banc de fuster, tres bicicletes i dos enormes congeladors d’arca, ara buits i fora de servei, que en temps servien per acumular i conservar els queviures que en Servant comprava a l’engròs.
Servant es va instal·lar a els Mastins quan va tenir l’absoluta seguretat de poder deixar el seu amagatall sense por a represàlies. Els Beatles ja havien visitat la Monumental i l'aire que es respirava semblava un altre. En baixar del bosc es va instal·lar a l'única casa que encara mantenia la teulada en condicions. No va voler tornar a Caralta. Ni tan sols s’ho va plantejar. Hauria estat molt dur perquè la seva dona, els seus fills i tots els seus amics descansaven des de feia temps sota una làpida. O a la funesta cuneta del cementiri. Només havia sobreviscut la seva filla, la Llibertat, la més petita de tots, que amb no gaire més de dos anys d'edat va saber adaptar-se i sobreviure a l'hospici per als fills dels rojos, on va estar internada fins que va fer els 14 anys. Els seus germans grans no van tenir tanta sort: menyspreu, fam i tisi a parts iguals els van consumir. Aquesta nena seria la mare de l’Anna.
Amb el pas dels anys Servant va anar restaurant la casa i fins i tot el vell trull va tornar a funcionar com en els seus millors temps. Algú li havia dit que passats trenta anys de possessió interrompuda de la casa i els seus annexes podia reclamar legítimament la propietat i registrar-la. I això és el que va fer, arribat el moment. Però un matí de gener en Servant no es va despertar. L’Antònia, la dona que cada divendres venia des de Caralta amb la seva furgoneta per recollir els seus formatges artesans, se’l va trobar al llit, talment com si s'hi acabés de ficar. Els formatges d’en Servant eren força celebrats en els mercats de dissabte, però aquesta no va ser la raó per la qual els caraltenys li van retre un emotiu homenatge. Avui, en Servant jeu enterrat en un panteó sufragat per l’Ajuntament, erigit, precisament, al bell mig del cementiri de Caralta. I no es troba sol; la seva dona i la resta d’homes i dones massacrats quaranta-vuit anys abans li fan companyia. I aquí trobareu sempre flors fresques a pesar de què ningú no ha rebut l’encàrrec de mantenir-lo així.
XII
De retorn a casa després de la improvisada i sorprenent mostra de facultats físiques, ni l’Anna ni la seva acovardida amiga sabien a quina carta quedar-se. Que devien entrar era indubtable, però, un cop a casa, què? La Carli va preferir quedar-se a la polleguera de la porta del jardí en espera de què la seva companya s'avancés i comprovés com estava la situació. No tenia prou valor per entrar. L’Anna, quin remei, va passar de puntetes, atenta a qualsevol soroll o moviment camí de la cuina. Un cop allà i després de no poques vacil·lacions abocà temorosament el cap per la porta: Jordi estava totalment immòbil, tombat de cap per amunt. En veure’l inerme es va tranquil·litzar una mica i va reunir la força necessària per entrar i observar atentament la situació. El globus ocular desencaixat estava ara totalment desprès de la seva òrbita i penjava un parell de centímetres per la templa. Tret d’això el rictus monstruós que poc abans les havia espantat havia desaparegut i ara el seu rostre semblava una mica més relaxat i menys grotesc. El cap descansava sobre els ossos trencats de l’occípit, envoltada per un toll rodó de sang fosca que evocava un aura de sinistra santedat. La safata i els preparatius cafeters jeien escampats per terra; les tasses fetes miques però, els plats i sobretot la cafetera de ceràmica cartujana, continuaven miraculosament intactes gràcies a què havien anat a parar a l’aigüera i el fons de goma havia esmorteït el cop. I la llengua al fons, al costat d'una cullereta d’alpaca. En entrar, l’Anna va tenir cura de no trepitjar el toll i les esquitxades sang, i es va acostar al Jordi per poder observar-lo de més a prop. No respirava. Estava mort. Estranyament tranquil·la es va aixecar per anar a buscar la Carli, que encara no s'atrevia a entrar. -Crec que està mort. Au vine, entra sense por.
La Carli no havia deixat de plorar en silenci mentre esperava la seva companya. De retorn de la seva descoberta l’Anna la va abraçar i besar en el front i la va prendre dolçament de la mà per conduir-la lentament, sense cap pressa, primer al menjador i d’allí a la cuina. Arribades a la porta es van aturar per observar la catàstrofe durant uns minuts, abraçades. Ara ploraven totes dues, i van continuar així durant una estona, fins que la Carli va callar de sobte i va estrènyer amb força els seus braços entorn la cintura de l’Anna. S'havia mogut? -Crec que aquest cabró s'ha mogut, Anna-, no pot ser, està mort, va replicar l’Anna girant-se per mirar-lo. -Ho he vist, t'ho juro. S'ha mogut!
L’Anna es va avançar decidida i agenollant-se al costat del Jordi va acostar l'oïda al seu pit. -Creu-me, està... Déu del cel..., encara és viu!-, xisclà, al temps que feia un bot cap enrere per aixecar-se tot seguit com si l’haguessin aplicat una descàrrega elèctrica al sacre. El pànic es va apoderar de la Carli, que es va esfondrar allà mateix, al bell mig del passadís, faltada d'aire, cobrint-se la cara amb les mans. L’Anna tampoc no va poder evitar l'esglai però a diferència de la seva companya va saber mantenir el control i es va quedar mirant aquell cos a una prudent distància, dempeus, sobre els degoteigs de sang, de cafè o del que fos, que esquitxaven el terra de l'entrada de la cuina. Sí, semblava que el Jordi continuava viu però en aquest estat no representava cap amenaça i veient com estava la Carli va optar per ocupar-se d’ella. Més tard ja pensaria què fer.
XIII
L’Anna va acompanyar la seva amiga fins al menjador i la va fer estirar sobre la catifa amb les cames recolzades sobre una butaca, i no es va moure del seu costat fins que la noia va mostrar els primers símptomes clars de recuperació. Aleshores, gairebé a les tres de la matinada, l’Anna es va posar de mans a l’obra. Mentre curava de la seva companya havia tingut prou temps per pensar. La millor solució seria desfer-se del cos i oblidar per sempre l'assumpte, però, com? Jordi estava sol i això era un avantatge, i a més era un individu problemàtic que no resultava simpàtic a ningú. Tampoc no tenia feina i feia temps que vivia d'un subsidi d'atur. Al capdavall, Jordi no era més que un borratxo solitari que malviu en una pensió del centre.
Resolta a trobar una solució, l’Anna va tornar a la cuina. Calia recollir-ho tot, la safata, les culleretes, els sobres de sucre i la resta del servei de cafè que havia sobreviscut a la caiguda. Després va fer el mateix amb les bocins de les tasses i quan no quedava res a terra que pogués entorpir, va fregar i assecar les esquitxades perifèriques de sang i cafè fins deixar neta la cuina al voltant de’n Jordi. Fet això, va empènyer el seu cos fins girar-lo sobre el costat esquerre i amb una gran esponja de bany eixugà la sang que havia sota. I va tornar a netejar i assecar el terra un altre cop. En acabar va anar a buscar una flassada i la va doblegar longitudinalment per la meitat per estendre-la a l'esquena de Jordi, de cap a peus, i va empènyer de nou el seu cos per girar-lo, ara d'esquerra a dreta, i fer-lo reposar de costat sobre la flassada. I volta a eixugar i netejar el que quedava. Jordi romania totalment immòbil, inerme. Si encara no s’havia mort no trigaria gaire a fer-ho.
Cansada de treballar a corre-cuita l’Anna es va seure un instant per descansar. Llavors, en reparar en el que tenia davant va sentir un estrany vertigen, una barreja de por i fàstic que li provocà nàusees. Tot el valor, tota la sang freda emprada fins a aquell moment semblava que s’evaporaven. I a més, no podia suportar veure aquella cara. Després de cavil·lar un minut girada d’esquenes, va resoldre anar al garatge a buscar unes borses de plàstic i un tros de corda de cànem que recordava haver guardat unes setmanes enrere, i va tornar amb dues bosses d’escombriaires grises i un rotllo de cinta adhesiva d’embalar. Volia saber si Jordi encara respirava i es va agenollar al seu costat, però no va encertar a manejar-se. Però, si Jordi estava mort o no, poc importava ara. Millor anar per feina; li va aixecar el cap agafant-lo pels cabells i amb més dificultats de les previstes va aconseguir introduir-la en una de les bosses. Després va assegurar la boca de la bossa al voltant del coll amb diverses embolcallades de cinta adhesiva i es va aixecar per mirar el resultat. Bé; ara ja no fa por; només calia treure'l de casa i fer-lo desaparèixer, i no podia dir-se que això fos cosa de res, precisament. L’Anna va decidir prendre’s un altre moment de respir per pensar i recordant que tenia mitja ampolla de cabernet a la nevera va anar al saló a buscar una copa. En escoltar-la, des del terra, la Carli va girar el cap i va esbossar un somriure; semblava gairebé recuperada. De nou a la cuina es va servir dos dits de vi i se’l va beure d’un glop abans de resoldre dur el cos al garatge. Au, vinga! agafant fortament les puntes de la flassada a l'alçada dels peus va girar en rodó per sortir de la cuina i, a empentes i rodolons va anar arrossegant el cos pel passadís fins arribar a la porta que conduïa a la cotxera. Mentrestant, la Carli semblava haver-se recuperat i en escoltar el soroll que feia l'Anna pel passadís la va cridar.
- Què, com et trobes? Millor?
- Millor, força millor. Què hi farem, ara?
- No ho sé Carli, no ho sé. Estic feta un bon embolic. He netejat la cuina i he deixat el cos al costat de la porta del garatge. Està mort, en pots estar ben segura.
- Déu.., no saps com ho sento Anna! Cal avisar a la policia, ha estat un accident.
- No siguis estúpida. Com justificaries el que ha passat? Com explicaràs els tres cops que li has fotut amb l'ampolla? No un cop, ni dos... Tres!
- Però ha estat un accident...
- Si algú va pel carrer i li cau una tele a sobre és un accident, Carli, però si et posen a caldo amb una ampolla de Chivas la cosa canvia una mica. Ho entens, oi? Veus la diferència?
- Sí, però, tu has vist tot el que ha passat...
- Jordi no feia res que no fos habitual en ell. Sempre ha estat un bocamoll i jo no em sentia amenaçada en absolut. Què li diràs al jutge, que el vas matar perquè cridava? Veurà, senyor jutge, li vaig fer miques el cap perquè em va dir puta lesbiana... No et vaig advertir que et mantinguessis a dalt? Què cony se t’havia perdut en el passadís? Maleït sia, Carli, l'has cagat! L'hem cagat! I ara què?
- Però, tu has escoltat com m'amenaçava... i és clar que si! I ens acorralava..., ja no te’n recordes?
- Per l'amor de Déu! He vist al Jordi agenollat, maleint-nos, sí, però només després de què ja l’havies etzibat el primer cop. Això és el que he vist! Però, què t'ha passat, què t'has tornat boja? ...Bé, bé, deixem-ho córrer ara. Tranquil·litzem-nos, no perdem la calma. Ara cal mantenir fred el cap; ara més que mai.
El jardí de l'Oca 8 (conte)
XIV
L’Anna atansà el cotxe al pou procurant situar-lo de manera que el maleter estigués el més prop possible de la boca, però, en obrir-lo, amb el primer intent va tenir prou per comprovar que ella sola no podria manipular el cadàver de Jordi. I encara menys treure'l del maleter i llançar-lo pou avall. No s’ho podia creure. Es va quedar mirant aquell embalum enfonsada, rumiant com havia pogut passar per alt una cosa tan lògica, tan evident al capdavall. Prop de noranta quilos d'humanitat traspassada embolicats en dues flassades que ara semblaven nou-cents. Massa per als seus modestos cinquanta-vuit. A més, aquell cos ja no mantenia la flexibilitat de feia unes hores. De braços plegats sobre el pit i embolicat de cap a peus amb cinta d'embalar era la borda paròdia d’un quatre. I per a acabar-ho d’adobar l'obertura del maleter és més aviat estreta i llevar-lo sense l’ajuda de tercers resulta una tasca gairebé impossible. Calia tornar al garatge i trobar una solució.
Asseguda en un banc de fusta i amb el plor de la desesperació a punt d'esclatar l’Anna clamava per la seva mala sort. Ho hauria d’haver previst, això, es lamentava amargament mentre alçava la cara. Aleshores va descobrir el vell riel de ferro que recorria el sostre del garatge d’un cantó a l’altre, amb les corrioles que el seu avi feia servir per aixecar grans pesos i manejar-los en el seu taller. Servant, ves per on, li oferia la solució. Sempre havia estat així. Només calia procurar-se la corda necessària i fer-la passar almenys per... «...dues corrioles. No; crec que caldran tres com a mínim». L'adolescent que s'aplica en física mai no es penedeix.
«Suposo que amb vint metres en faré prou. Algun de més, potser. La qüestió és, d'on trec vint metres de corda prou resistent?» L’Anna feia llambregades aquí i allà, impacient per trobar una corda entre el milió d'andròmines que penjaven de les parets, immòbils i polsoses després de tants anys. «On trobo jo... » Quina pregunta Anna, és que ja has oblidat que et trobes en el taller del teu avi? Doncs en aquell racó, dona, al costat d'aquella mànega enroscada, tot just a tocar de la bobina de fusta que recull la cadena. Què no els veus? són tres o quatre rotllos de corda de diferent grossor apilats l’un sobre l’altre. I de ben segur que n’hi ha més de vint metres de la que necessites. Tan sols cal que te’n surtis fent-la passar correctament pel joc de corrioles.
En localitzar les cordes li va venir al cap el record del seu avi, un home alt, fort i eixut, i llest com la fam. «Què faria ell en aquesta situació?» Però, no va tenir temps de respondre’s perquè en un tres i no res ja havia desenrotllat el cordatge i havia grimpat com una gata per una escala de mà per encaixar-la a les corrioles, dues en el sostre i la tercera acoblada en el born metàl·lic que Servant havia habilitat en el seu propi banc de treball, al costat d'un motor elèctric que, girant, transmet el moviment de rotació a un torn que tanmateix fa d'ancoratge al cap de corda i la sosté. Solament cabia acostar en la mesura del possible la boca del maleter al banc, lligar fermament la corda a la cintura d’en Jordi i estirar a mà o amb l'auxili del motor fins tenir-lo suspès. A partir d'aquí la resta vindria per afegiment i Jordi, per fi, podria descansar en el pou. Si Déu ho vol i el vell carretó de la llenya ho aguanta, naturalment.
XV
Extenuada per l’esforç l’Anna va mirar el seu rellotge per comprovar que era molt més d’hora del que imaginava. I és que s’havia fet nit tancada quan encara no eren ni dos quart de set, una cosa sorprenent perquè en aquesta època de l'any no enfosqueix fins gairebé les vuit. Començava a ploure amb força i l’Anna va tenir el temps just d'assegurar la planxa que cobreix el pou abans de tornar a casa a corre cuita. Feia estona que no deixava de pensar en aixafar-se en el sofà i descansar d’una punyetera vegada. Ara començava a prendre consciència de l'enorme esforç físic que havia hagut de realitzar al llarg de tota la jornada, ben bé des d’ahir. Fou arribar a cobert i fer dues voltes al forrellat de la porta. Sacsejanat-se l'aigua del cabell amb les mans se'n va anar a la cuina per prendre un got de llet calenta i reparadora, però, en obrir el frigorífic i trobar-lo totalment buit el seu malmès ànim va rebre una bufetada fulminant. Extremament dolguda, frustrada com a mai no s’havia sentit, va tancar secament la porta de la nevera i es va deixar caure en una cadira sanglotant com una nena, maleint per enèsima vegada la seva sort. Merda de dia! sospirava convulsivament. Instants després un tsunami de plor intens, amarg, desconsolat, inundava l’estança. Meeerda de dia! lamentava un cop i un altre observant les seves mans amb una tristesa que no havia experimentat abans. Mai no s'havia sentit tan sola. Ni tan miserable. Ni tan bruta. Les seves mans estaven tacades d'òxid vermellós i les ungles s’havien trencat o esquerdat gairebé totes. I estaven ennegrides. Però, el pitjor de tot era aquella desagradable sensació d'estar fumada...; li ballava el cap i la sargantana, una altra vegada la sargantana... La ment d’Anna era un batibull de sentiments en conflicte, d’emocions desbocades: ira, ràbia, por, dolor, i sobretot desconsol... I ara, a més, gana. En recordar que no havia menjat pràcticament res des d'ahir la plorera es va fer més dolorosa i vehement. Més demolidora. L'ànim s'esfondra amb més facilitat amb l'estómac buit, oi?. Quina angúnia, quina desolació, quina solitud tan fastigosa. Perquè era fàstic, sí; era fàstic el que sentia. Si Servant fos viu l'asseuria sobre els seus genolls i la consolaria, i l'acaronaria com només ell sabia fer. I Carli; si la Carli estigués amb ella i la pogués abraçar...
Passada una estona, un doll d'aigua freda per refrescar els ulls i alguns esbufecs van ser suficients per recobrar una mínima enteresa. Era té o res, quin desconsol. Merda de dia. Si pogués, vomitaria.
Camí del saló té en mà, l’Anna va recordar el seu últim incident amb les tasses de l'àvia i immediatament va descartar la idea del sofà per la més seductora d'un llit. I escala amunt, amb la ment posada en el seu llit es va dirigir al que havia estat el seu dormitori per trobar-se, després d'obrir la porta, amb una habitació desconeguda. Sí; eren els mateixos mobles de pi, els mateixos pòsters de David Bowie, ara groguencs, la seva vella Olivetti elèctrica, el cobertor de flors psicodèliques... Aquella era l'habitació d'una adolescent, l'habitació de la casa de l'avi per a les vacances d'estiu, però ni de bon tros era la seva habitació. Va esbossar un somriure i sense bri de nostàlgia feu un cop de porta i se’n va anar directament a l'habitació de la seva mare, tot just a l'altre costat del passadís. Una cop allà i gràcies al fil de consciència que encara li quedava, va encertar a encomanar la tassa de té a la tauleta de nit abans d’ensorrar-se sobre el llit i sucumbir instantàniament al cop brutal de la son.
XVI
La preocupació va posar a l’Anna a la vora de l'atac d'ansietat. I no podia fer res per frenar la impaciència, l’horrible sensació d’intranquil·litat que no cessava de créixer des que un sobresalt la va desvetllar, feia ja una bona estona. Eren passades les deu de la nit i convenia tornar immediatament. Calia afanyar-se perquè demà havia d'obrir la botiga a les vuit, com cada dia. Havia d'actuar de pressa. Per començar, posar una mica d'ordre a l'habitació on havia dormit i rentar les andròmines que havia utilitzat al llarg del dia. Després recollir precipitadament les seves coses i anar al garatge amb el temps just de llevar la corda de les corrioles i enrotllar-la de nou. La Carli seguia sense respondre a les seves trucades. No hi havia manera; havia deixat tres missatges diferents a la bústia de veu del telèfon de casa i no donava senyals de vida. I devia tenir el telèfon personal desconnectat o fora de cobertura perquè tampoc no contestava. L’Anna va repetir la trucada una i mil vegades abans d'agafar el cotxe per iniciar el viatge de retorn, sempre sense el resultat que esperava. I mil intents més al llarg del camí amb idèntica conseqüència. Maleït sia, on t’has ficat?
Ja és mitjanit a l'estació de servei. Regna el mateix buit d'aquest matí; també a la cafeteria, on la mateixa dona desganada roman rere la barra, ara amb l'atenció posada en una pantalla enorme i les seves cròniques marcianes. L’Anna està sopant; ha demanat un consomé i un plat combinat de peix i li han servit una tassa de brou de bric i dos trossos de lluç arrebossat acompanyada de xampinyons i amanida russa. Menja amb ansietat, amb els ulls clavats en el telèfon; l’ha deixat a la vista per respondre immediatament, si és que sona. «La Carli no contesta a les meves trucades ni tampoc no truca, i això no és normal. Potser li ha passat alguna cosa. Potser ha tornat a trobar-se malament i s’ha hagut d'anar a urgències. I és clar, deu ser això. Vaig ser estúpida en deixar-la tota sola; en el seu estat emocional mai no l’hauria d’haver deixat sola. He estat una estúpida de mena. Pobra Carli, s’ho ha passat molt malament, ha sofert massa. Mai va tenir la sort de cara; la seva vida no ha estat un camí de roses, precisament».
Són les dues de la matinada de dilluns i l’Anna ha arribat a casa després de més de tres llargues hores de trajecte. «Hòstia, el seu cotxe no hi és al garatge. I ella tampoc hi serà a casa, per descomptat». L’Anna no s'equivocava, Carli s'havia marxat. Tot just una hora després que ella mateixa partís cap a els Mastins amb Jordi en el maleter la Carli es va apressar a omplir una maleta amb quatre coses i se’n va anar. Al darrere va deixar els seus llibres, la seva roba, els seus xampús i el seu desordre. I el timbre de la porta. Et fa mal, el colze? És el joc de l'oca. Tira, Anna; et toca.
L’Anna atansà el cotxe al pou procurant situar-lo de manera que el maleter estigués el més prop possible de la boca, però, en obrir-lo, amb el primer intent va tenir prou per comprovar que ella sola no podria manipular el cadàver de Jordi. I encara menys treure'l del maleter i llançar-lo pou avall. No s’ho podia creure. Es va quedar mirant aquell embalum enfonsada, rumiant com havia pogut passar per alt una cosa tan lògica, tan evident al capdavall. Prop de noranta quilos d'humanitat traspassada embolicats en dues flassades que ara semblaven nou-cents. Massa per als seus modestos cinquanta-vuit. A més, aquell cos ja no mantenia la flexibilitat de feia unes hores. De braços plegats sobre el pit i embolicat de cap a peus amb cinta d'embalar era la borda paròdia d’un quatre. I per a acabar-ho d’adobar l'obertura del maleter és més aviat estreta i llevar-lo sense l’ajuda de tercers resulta una tasca gairebé impossible. Calia tornar al garatge i trobar una solució.
Asseguda en un banc de fusta i amb el plor de la desesperació a punt d'esclatar l’Anna clamava per la seva mala sort. Ho hauria d’haver previst, això, es lamentava amargament mentre alçava la cara. Aleshores va descobrir el vell riel de ferro que recorria el sostre del garatge d’un cantó a l’altre, amb les corrioles que el seu avi feia servir per aixecar grans pesos i manejar-los en el seu taller. Servant, ves per on, li oferia la solució. Sempre havia estat així. Només calia procurar-se la corda necessària i fer-la passar almenys per... «...dues corrioles. No; crec que caldran tres com a mínim». L'adolescent que s'aplica en física mai no es penedeix.
«Suposo que amb vint metres en faré prou. Algun de més, potser. La qüestió és, d'on trec vint metres de corda prou resistent?» L’Anna feia llambregades aquí i allà, impacient per trobar una corda entre el milió d'andròmines que penjaven de les parets, immòbils i polsoses després de tants anys. «On trobo jo... » Quina pregunta Anna, és que ja has oblidat que et trobes en el taller del teu avi? Doncs en aquell racó, dona, al costat d'aquella mànega enroscada, tot just a tocar de la bobina de fusta que recull la cadena. Què no els veus? són tres o quatre rotllos de corda de diferent grossor apilats l’un sobre l’altre. I de ben segur que n’hi ha més de vint metres de la que necessites. Tan sols cal que te’n surtis fent-la passar correctament pel joc de corrioles.
En localitzar les cordes li va venir al cap el record del seu avi, un home alt, fort i eixut, i llest com la fam. «Què faria ell en aquesta situació?» Però, no va tenir temps de respondre’s perquè en un tres i no res ja havia desenrotllat el cordatge i havia grimpat com una gata per una escala de mà per encaixar-la a les corrioles, dues en el sostre i la tercera acoblada en el born metàl·lic que Servant havia habilitat en el seu propi banc de treball, al costat d'un motor elèctric que, girant, transmet el moviment de rotació a un torn que tanmateix fa d'ancoratge al cap de corda i la sosté. Solament cabia acostar en la mesura del possible la boca del maleter al banc, lligar fermament la corda a la cintura d’en Jordi i estirar a mà o amb l'auxili del motor fins tenir-lo suspès. A partir d'aquí la resta vindria per afegiment i Jordi, per fi, podria descansar en el pou. Si Déu ho vol i el vell carretó de la llenya ho aguanta, naturalment.
XV
Extenuada per l’esforç l’Anna va mirar el seu rellotge per comprovar que era molt més d’hora del que imaginava. I és que s’havia fet nit tancada quan encara no eren ni dos quart de set, una cosa sorprenent perquè en aquesta època de l'any no enfosqueix fins gairebé les vuit. Començava a ploure amb força i l’Anna va tenir el temps just d'assegurar la planxa que cobreix el pou abans de tornar a casa a corre cuita. Feia estona que no deixava de pensar en aixafar-se en el sofà i descansar d’una punyetera vegada. Ara començava a prendre consciència de l'enorme esforç físic que havia hagut de realitzar al llarg de tota la jornada, ben bé des d’ahir. Fou arribar a cobert i fer dues voltes al forrellat de la porta. Sacsejanat-se l'aigua del cabell amb les mans se'n va anar a la cuina per prendre un got de llet calenta i reparadora, però, en obrir el frigorífic i trobar-lo totalment buit el seu malmès ànim va rebre una bufetada fulminant. Extremament dolguda, frustrada com a mai no s’havia sentit, va tancar secament la porta de la nevera i es va deixar caure en una cadira sanglotant com una nena, maleint per enèsima vegada la seva sort. Merda de dia! sospirava convulsivament. Instants després un tsunami de plor intens, amarg, desconsolat, inundava l’estança. Meeerda de dia! lamentava un cop i un altre observant les seves mans amb una tristesa que no havia experimentat abans. Mai no s'havia sentit tan sola. Ni tan miserable. Ni tan bruta. Les seves mans estaven tacades d'òxid vermellós i les ungles s’havien trencat o esquerdat gairebé totes. I estaven ennegrides. Però, el pitjor de tot era aquella desagradable sensació d'estar fumada...; li ballava el cap i la sargantana, una altra vegada la sargantana... La ment d’Anna era un batibull de sentiments en conflicte, d’emocions desbocades: ira, ràbia, por, dolor, i sobretot desconsol... I ara, a més, gana. En recordar que no havia menjat pràcticament res des d'ahir la plorera es va fer més dolorosa i vehement. Més demolidora. L'ànim s'esfondra amb més facilitat amb l'estómac buit, oi?. Quina angúnia, quina desolació, quina solitud tan fastigosa. Perquè era fàstic, sí; era fàstic el que sentia. Si Servant fos viu l'asseuria sobre els seus genolls i la consolaria, i l'acaronaria com només ell sabia fer. I Carli; si la Carli estigués amb ella i la pogués abraçar...
Passada una estona, un doll d'aigua freda per refrescar els ulls i alguns esbufecs van ser suficients per recobrar una mínima enteresa. Era té o res, quin desconsol. Merda de dia. Si pogués, vomitaria.
Camí del saló té en mà, l’Anna va recordar el seu últim incident amb les tasses de l'àvia i immediatament va descartar la idea del sofà per la més seductora d'un llit. I escala amunt, amb la ment posada en el seu llit es va dirigir al que havia estat el seu dormitori per trobar-se, després d'obrir la porta, amb una habitació desconeguda. Sí; eren els mateixos mobles de pi, els mateixos pòsters de David Bowie, ara groguencs, la seva vella Olivetti elèctrica, el cobertor de flors psicodèliques... Aquella era l'habitació d'una adolescent, l'habitació de la casa de l'avi per a les vacances d'estiu, però ni de bon tros era la seva habitació. Va esbossar un somriure i sense bri de nostàlgia feu un cop de porta i se’n va anar directament a l'habitació de la seva mare, tot just a l'altre costat del passadís. Una cop allà i gràcies al fil de consciència que encara li quedava, va encertar a encomanar la tassa de té a la tauleta de nit abans d’ensorrar-se sobre el llit i sucumbir instantàniament al cop brutal de la son.
XVI
La preocupació va posar a l’Anna a la vora de l'atac d'ansietat. I no podia fer res per frenar la impaciència, l’horrible sensació d’intranquil·litat que no cessava de créixer des que un sobresalt la va desvetllar, feia ja una bona estona. Eren passades les deu de la nit i convenia tornar immediatament. Calia afanyar-se perquè demà havia d'obrir la botiga a les vuit, com cada dia. Havia d'actuar de pressa. Per començar, posar una mica d'ordre a l'habitació on havia dormit i rentar les andròmines que havia utilitzat al llarg del dia. Després recollir precipitadament les seves coses i anar al garatge amb el temps just de llevar la corda de les corrioles i enrotllar-la de nou. La Carli seguia sense respondre a les seves trucades. No hi havia manera; havia deixat tres missatges diferents a la bústia de veu del telèfon de casa i no donava senyals de vida. I devia tenir el telèfon personal desconnectat o fora de cobertura perquè tampoc no contestava. L’Anna va repetir la trucada una i mil vegades abans d'agafar el cotxe per iniciar el viatge de retorn, sempre sense el resultat que esperava. I mil intents més al llarg del camí amb idèntica conseqüència. Maleït sia, on t’has ficat?
Ja és mitjanit a l'estació de servei. Regna el mateix buit d'aquest matí; també a la cafeteria, on la mateixa dona desganada roman rere la barra, ara amb l'atenció posada en una pantalla enorme i les seves cròniques marcianes. L’Anna està sopant; ha demanat un consomé i un plat combinat de peix i li han servit una tassa de brou de bric i dos trossos de lluç arrebossat acompanyada de xampinyons i amanida russa. Menja amb ansietat, amb els ulls clavats en el telèfon; l’ha deixat a la vista per respondre immediatament, si és que sona. «La Carli no contesta a les meves trucades ni tampoc no truca, i això no és normal. Potser li ha passat alguna cosa. Potser ha tornat a trobar-se malament i s’ha hagut d'anar a urgències. I és clar, deu ser això. Vaig ser estúpida en deixar-la tota sola; en el seu estat emocional mai no l’hauria d’haver deixat sola. He estat una estúpida de mena. Pobra Carli, s’ho ha passat molt malament, ha sofert massa. Mai va tenir la sort de cara; la seva vida no ha estat un camí de roses, precisament».
Són les dues de la matinada de dilluns i l’Anna ha arribat a casa després de més de tres llargues hores de trajecte. «Hòstia, el seu cotxe no hi és al garatge. I ella tampoc hi serà a casa, per descomptat». L’Anna no s'equivocava, Carli s'havia marxat. Tot just una hora després que ella mateixa partís cap a els Mastins amb Jordi en el maleter la Carli es va apressar a omplir una maleta amb quatre coses i se’n va anar. Al darrere va deixar els seus llibres, la seva roba, els seus xampús i el seu desordre. I el timbre de la porta. Et fa mal, el colze? És el joc de l'oca. Tira, Anna; et toca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)