Dies de cervesa i roses (conte)

Hi anava una mica nerviós, prou nerviós en realitat, i no sabia que fer amb la targeta de crèdit a les mans mentre la florista adornava el ram de roses i el condicionava per a regal. Quanta parsimònia la seva. Em vaig decidir per unes roses vermelles d’aspecte envellutat, colombianes segons la noia, precioses però sense el mínim rastre de perfum. Llàstima. No sé si dues dotzenes de roses seran una mica massa, però, tractant-se de flors millor que sobrin a que faltin, penso jo. Per què ningú no haurà pensat en inventar una essència que pogués vaporitzar-se sobre les flors just abans de ser lliurades al comprador? Narcisos, assutzenes, tulipes, orquídies..., roses naturalment. El perfum de les fors et fan notar que encara estan vives. Alguna cosa tindran aquests temps que ens han acostumat a conformar-nos amb ben poc, amb gairebé no res. La simple aparença de les coses i fem prou per jutjar la bondat o no del què volem. És bonic? Doncs m’hi val. N’hi ha prou que la cosa resulti agradable a la vista per donar-la per satisfactòria, i és una pena. Les flors, la fruita..., les persones, sobretot les persones.

- Apa, ja el tenim! Què li sembla el bouquet? Li he posat cintes daurades perquè lliguen molt bé amb els verds naturals i el tul lila. I amb el vermell intens de les roses, és clar. Vagi amb compte amb el fons de l’embalatge; és de cartró reciclat i tendeix a humitejar-se amb certa facilitat. Mantingui’l una mica inclinat. Així, molt bé. Seran 60 euros.

- Si; és bonic, però és més gros i pesa més del que imaginava. Serà millor que vostès mateixos s’encarreguin de fer-lo arribar a la seva destinatària. Què serveixen a domicili?

- I ara! Per descomptat que si, tot i que el preu s’incrementarà en sis euros.

- Ja em sembla bé. Deixi’m escriure l’adreça a la targeta; és molt a prop d’aquí.

Ja ha passat gairebé una hora. Qualsevol espera en un bar té el seu propi tempo. Em resulta difícil apartar la vista de la copa de cervesa, del ball capritxós de les bombolles. Resulta hipnotitzador, m’esbalaeix. I fa calor aquí dintre; hauria d’haver seguit el consell de la cambrera. Millor a la terrassa, sens dubte... Com estarà la Teresa? Fa tant de temps que no la veig. Espero que les roses siguin del seu gust... No puc evitar que passin pel meu cap imatges inconnexes de l’ultima topada amb Cancedo, tan desagradable i tan necessària alhora. No; és més que això, és com un seguit desordenat de flashback dels darrers dos o tres dies. Em venen ganes de vomitar. I no sé que em provoca més ansietat, si la manera de presentar-se els flaixos o el fet d’haver-los de suportar sense poder fer-hi res. Per sort aconsegueixo esbandir-les amb certa facilitat però les putes imatges sorgeixen de nou com a esclats irritants. “Escolta, posa’m altra canya quan puguis, si us plau. Em trobaràs a la terrassa”.

Cancedo és el marit de la Teresa. Més ben dit, la seva parella. No, no: la seva ex-parella. I també el director-gerent i màxim accionista de Mamunia SA, el negoci que va fundar el meu pare en els anys seixanta. El cop fou enorme. Tot just quan a penes li faltaven tres o quatre ans per a la jubilació va perdre tota capacitat de decisió en els assumptes de l’empresa. El pas de societat de responsabilitat limitada a societat anònima en va tenir la culpa. Ell però, culpava a dos socis traïdors que van vendre a qui no devien. Hi va deixar la vida i al capdavall foren altres mans les beneficiades. Cancedo, d'empleat de confiança va passar a accionista majoritari al temps que jo feia el camí invers i d’hereu in pectore, descendia a la simple condició d’empleat. Així, d’un dia per l’altre. Vint-i-sis anys tenia llavors i tot just en feia dos que la Teresa i jo ens havíem casat. Sí; vam estar casats tres anys més, fins que la Teresa va sol·licitar el divorci per regularitzar la seva situació amb Cancedo, amb qui ja feia dos anys, si fa no fa, que hi convivia. Una regularització que d’altra banda mai no va arribar a produir-se perquè Cancedo tot i que l'hi havia promès un milió de vegades, mai no es va divorciar de la Júlia, una cosina llunyana de la Teresa que per aquells dies també hi treballava per a Mamunia. I un divorci i mig no fan equació de la qual en pugui resultar un nou matrimoni, oi?

La relació de Cancedo i la Teresa ha durat massa. Un cretí de mena, aquest Cancedo. Quatre anys li han calgut a la Teresa per adonar-se’n. Sí; potser una mica massa. Quan la Teresa em va deixar per a anar-se’n a viure amb ell em va dir: “Jordi, ets un cretí”. No Teresa, no t’equivoquis, el cretí és ell, l’hi vaig respondre. Però em va ignorar. “Jordi, ets un cretí d’aquells que fan època”, va insistir de nou trencant el silenci sepulcral que tot ho cobria, abans de no tancar la porta i marxar-se per sempre.
Però ara la Teresa sap que jo tenia raó. Tot just abans d’ahir, quan vaig saber que ella l’havia deixat no vaig perdre ni un segon en trucar-la. Em sentia rar, excitat. No sabia si felicitar-la o consolar-la. Encara sort que no hi va agafar el telèfon perquè no hagués sabut què dir-li. Però m’hauria conformat amb escoltar la seva veu. M’hagués agradat.

Un cabró, aquest Cancedo. Vaig haver de passar quatre llargs anys de silenci forçat, de submissió, de tortura. Fent bona cara pels passadissos de l’oficina; cara d’home civilitzat, metrosexual. Però la meva satisfacció es va desbordar tan aviat com vaig saber que la Teresa l’havia abandonat. No vaig poder contenir-me més i vaig anar per totes. Dos dobles de conyac també hi van ajudar una mica, però. Li vaig etzibar una patacada a la porta del despatx, vaig entrar com un toro i l’hi vaig deixar anar de cop, a boca de canó tot el que pensava sobre ell, sense reserves, allà en el seu propi despatx. Bé, en el despatx del meu pare. El que era del meu pare, més ben dit. “Ets un cabró Cancedo, i t’ho mereixes. Ja era hora, hòstia. No saps com me’n alegro de què la Teresa t’hagi donat per fi la puntada. I què, on te l’ha fotut, en els ous? Què, hi fa mal, oi? Ara ja saps com em vaig sentir quan me la hi vas robar, fill de puta. És que no vas tenir prou amb robar-me l’empresa? Amb robar-se-la al meu pare?...”

Déu del cel com m’hi vaig quedar, de tranquil. No foren més de quatre o cinc minuts que em deixaren un regust especial, inoblidable. I el desgraciat, què hi feia? Romania en silenci mentre jo li cantava les quaranta, reclinat a la seva còmoda butaca de pell i observant-me amb aquella cara de gos vell que tothom coneix, impertèrrit davant els meus crits. Però la processó devia anar per dintre; i tant que sí! Només quan ja m’havia esplaiat en Cancedo es va atrevir a obrir la boca. Encara em ressonen en el cap les seves paraules. “Jordi, sempre vaig saber que eres un pobre torracollons i per això t’he tractat amb benevolència al llarg d’aquests anys, però això ja és massa. Tu saps, i de sobres, que han estat moltes les vegades que t'he tret les castanyes de foc davant el Consell, i que he tingut problemes per això. I també saps que a pesar de la teva incompetència t’he mantingut a l’empresa únicament pel respecte que em mereix la memòria del teu pare. Però s’ha acabat, noi. No t’aguanto més; estàs acomiadat, fora d’aquí! Foooraa d’una puta vegada!”

Però què s’havia cregut aquest cabró de merda, si era jo qui se’n anava? En el fons em feia un favor assenyalant-me la porta, però la decisió era meva. Meva! Ara, alliberat per fi, hi podré treballar en el que de debò m’agrada. En sento lliure, i feliç i em sento així per primer cop en molts anys... Hòstia, penso en la Teresa i el meu cor s’accelera. Haurà rebut ja les flors? “Ei, noia, posa’m altra, si us plau. Gràcies”. Au, però si és el meu telèfon! Tots sonen igual, joder. Sí, hola?

- Hola Jordi.

- Teresa? Hola, com estàs? Com me’n alegro d’escoltar-te. Que les has rebut ja, les roses?

- Escolta Jordi..., sí; sí, molt boniques. Però, escolta, què tens? Et trobes bé? L’Andreu (Cancedo) em va explicar el que va passar fa dos dies. M’ha dit que va haver d’acomiadar-te; que t’havies tornat boig i no li vas deixar cap més alternativa. I ara, això de les flors... De debò et trobes bé?

- Mai no m’havia trobat millor, Teresa. Em pots ben creure. Feia molt de temps que desitjava fer el que vaig fer. No t’imagines quant! Solament necessitava una petita empenta i aquesta empenta va ser saber que per fi t’havies decidit a enviar-lo a la merda. Saps? Sempre vaig saber que acabaríeu així, però no tant per tu sinó per d’imbècil de Cancedo. Deu haver estat molt dur per tu, oi? Ara, imagino que et trobaràs una mica atordida. Aquesta mena de coses t’afecten vulguis o no; ja saps. És normal. Però no t’has de preocupar perquè pots contar amb mi incondicionalment, per al que necessitis...

- Escolta, escolta... Jordi! Escolta Jordi, però, què t’empatolles? Qui t’ha dit que l’Andreu i jo hem partit peres? D’on ho has tret, això?

- Doncs..., la Júlia. Fou la Júlia, sí. Dimarts passat em va trucar al despatx per donar-me personalment un pressupost que dies abans havia sol·licitat en una de les seves botigues. Una sorpresa, que ella se’n encarregués personalment del meu assumpte, d’una cosa tan banal com el tapissat d’un sofà. Però així és com va anar. És clar, vam aprofitar l’ocasió per recordar els vells temps i així, gairebé per casualitat, em va dir que havies deixat a Cancedo unes setmanes abans. Hòstia; no pots imaginar-te el que va passar en aquell moment pel meu cap...

- Jordi, vols parar, si us plau? Recordes que et vaig dir quan tu i jo ens vam separar? Te’n recordes, oi? Ets un cretí, Jordi; un cretí amb majúscules. El primer de la classe. Un moment Andreu, ja hi baixo; parlo amb una amiga, ara vinc! Escolta’m bé Jordi, l’Andreu i jo ens casarem el mes que ve. Ell i la Júlia es van divorciar fa més de sis mesos. Per cert, vols que li enviï les teves roses a la Júlia? Penso que se les hi ha guanyat, i amb escreix, no trobes?

- ...

L'accident (conte)

Vaig conèixer un home a qui tothom creia afortunat per tenir quatre amants, quatre. Contràriament al que sol passar en aquests casos cadascuna de les seves dones era molt diferent de les altres. Molt. Per edat, aparença física, nivell cultural..., i també, posats a dir-ho, quant a habilitat i complexitats amatòries. Cada dona, a la fi, era un món obert per on el meu amic vagava a plaer descobrint sorprenents paisatges, degustant aromes…, fent, màgic entre els mags, que el temps es manifestés generós i dòcil seguint fidelment l'impuls de les emocions, dels desitjos. Fins i tot dels més subtils o imprecisos. No havia sensació que desconegués ni experiència que li fos aliena; el meu afortunat amic gaudia d'una catifa persa prodigiosa que el conduïa sense cap mena d’esforç pels millors barris de la vida, en una descoberta que semblava no tenir fi. El meu amic era un personatge providencial envejat pels homes i admirat per les dones. Fins que va arribar un dia, i després un altre, i un altre... i totes quatre el van abandonar, i la seva vida es va convertir en una successió de despropòsits. De cop i volta es va descobrir incapaç d'omplir una simple tassa amb el seu temps, de llegir la pàgina d'un llibre, d'inspirar un mínim sentiment que no fos de pietat o llàstima. I no es va agradar gens ni mica. Després d'uns mesos sense cap notícia d’ell, un amic comú em va explicar que en la seva desesperació va decaure tant la seva figura que al capdavall desaparegué engolit pel desguàs de la banyera. N’hi ha d’altres, però, que sostenen que se’l va menjar una gata. El cert és que ningú no ha tornat a tenir notícies d’ell des de fa més d’un any. Tal i com ara ho veig, la del meu amic no era vida sinó mer accident en la vida de quatre dones i, quan hi penso, no puc evitar que els meus pensaments quedin presoners en elles. Encara em pregunto què va passar, en realitat.

Crec que la més jove de les quatre es deia Desirée. Recordo perfectament el seu aspecte. Era tal la seva bellesa que resultava ofensiva i, el millor de tot, era un llibre per escriure. Del seu rostre cridava l'atenció la mirada clara, celeste, inquisidora, i de la seva boca, quart creixent esvaït, tan sols sortien preguntes les respostes de les quals, quan n’hi havia, generaven més i més preguntes. Incertesa insaciable la seva, mans de nacre òrfenes de destresa, cos de seda. Desirée podia despertar la lívid d'un mort tan sol amb la seva veu, però anava faltada de la mínima habilitat i el seu interès en aquest camp era del tot irrellevant. Hom es podia dir que era caolí en estat pur, la joguina preferida d’un nen amb prou imaginació, la cervesa glaçada en la barra mentre esperes qui no acaba d'arribar. Però amb el temps, Desirée se’n va anar. Va passar de l'admiració a l'avorriment com se salta de diumenge a dilluns perquè una nit blanca va descobrir que tot el que hi havia a les seves pàgines no eren més que gargots mancats de sentit i, després de tot, ella no necessitava ningú per plantejar el problema adequat a cada solució. La resta, fos el que fos, era superflu, innecessari. Va ser després d'un temps; Desirée es va perdre i mai més no es va trobar.

Quan penso en Edèn m'envaeix un sentiment confús, entre embadalit i desconcertat. De torbació, tal vegada. Per l'expressió dels seus ulls aquella dona podria passar per un ésser fantàstic, potser per una d'aquelles bruixes belles i seductores tan allunyades dels terribles personatges que nodreixen la iconografia infantil, Déu sabrà perquè. Edèn, cinquanta esplendoroses tardors si fa no fa, esvelta i tan pàl·lida com la lluna, amb el cabell vermellós, llarg i ondulat i curosament malgirbat, podria encisar qualsevol. O fetillar-lo i sumir-lo en la desesperació més absoluta si aquest fos el seu capritx. La mel a la seva mirada deia tantes coses que a penes necessitava dir res. I millor així, perquè quan en parlava et deixava sense paraules. Únicament podies mirar-la i, si no posaves remei a temps, acabaves semblant un pobre idiota balbotejant en la intimitat dels teus pensaments. Encara sort que ella ho sabia prou bé i acudia sempre al rescat. Bé; gairebé sempre. Recordo que per les maneres i la cadència dels seus moviments te’n adonaves a l'instant que estaves davant una dona excepcional, única. L'abella reina. Resultava veritablement difícil creure que Edèn pogués ser l'amant de ningú, fins i tot d'algú tocat pel dit de la providència, com ara el meu amic. I en realitat això semblava, almenys durant una temporada. En qualsevol cas, “si non è vero, è ben trovato”, que diuen els italians. Però una tarda plujosa Edèn va decidir ser desdeny girant simplement el cap. Llavors aquesta parcel·la de la vida del meu amic es va enfosquir per complert. Massa núvols. Per altra banda i en honor a la veritat, millor aclarir que Edèn no fou mai la seva amant. En realitat era el meu amic, l'amant d’aquella sorprenent dona. Cada cosa en el seu lloc.

Irene, la tercera, tenia trenta i pocs anys i semblava certament enamorada. Dona interessant, complexa, la Irene. El meu amic, gran coneixedor del món del vi i força inclinat a la metàfora fàcil, sovint la definia assemblant-la a un gran reserva: carnosa, envoltant, elegant, amb un fons balsàmic que li conferia frescor, i un final de boca llarg. Escoltant-lo era fàcil imaginar-se una Irene somrient, mirant-te nua des del fons d'una copa gran i delicada, cristal·lina, de llarg i afinat peu, d'aquestes que permeten gaudir del plaer d'un excel·lent vi. Però al segon despertaves; i és que el rastre d'un vi en copa sempre resultarà més perllongat que la fugacitat d'un somni, per embriagador que pugui ser. Però, és clar, Irene era alguna cosa més que la metàfora d'un bon vi, molt més que això. Era una dona casada. I turmentada. El meu amic es va fixar en ella un matí d'hivern en el Parc de l'Est. Irene llegia un llibre asseguda en un dels bancs individuals que hi ha al costat de la pèrgola; les cames creuades, el cabell castany clar recollit enrere i unes ulleres estretes de pasta dura que malgrat tot no podien ocultar uns lluminosos ulls verds. Era el que semblava. Ell passejava el gos i ella aprofitava un dia assolellat per prendre l'aire. Era el seu costum. El meu amic se’n ocupava de l’animal fes bo o diluviés. Era la seva. Aquell dia tots dos van coincidir i el gos es va encarregar de fer la resta. Gairebé nou mesos en el jardí de l’edèn. Fins que el fantasma de la culpa va guanyar la partida i va fer tornar les coses al seu lloc. Un part veritablement dolorós.

Però la més sorprenent de totes era Lola, sens dubte. En els quaranta, directora executiva de la Caixa, el cabell negre blavós i uns ulls castanys tan grans com penetrants. Cervell i corbes per igual, i encara que tothom sap que no resulta convenient deixar-se dur per les aparences el cert és que l’exuberància curvilínia de la Lola saltava a la vista força abans que el primer, i això era cosa que solia induir a confusió als individus més inclinats a l'acció que a la reflexió. Pobres desgraciats! Tot un caràcter, la Lola. De fet, es podia dir que no mantenia una relació amb el meu amic: la gestionava. Què hi dic, l'explotava a la recerca del màxim benefici. Aquesta dona sabia manejar les coses amb una seguretat aclaparadora: en el despatx, a taula..., en el llit. Una experta en qualsevol matèria: la cap. Menjava i bevia el que li venia de gust i malgrat tot la seva anatomia no es veia afectada ni en el més insignificant. Ni tampoc el seu privilegiat intel·lecte. Si allò no es devia a un pacte amb el diable, a quins diables es devia? Van ser tantes les coses que el meu amic va aprendre al seu costat que millor serà que mai ho admeti sota pena d’acabar pagant pels serveis prestats. I és que aquesta dona no malbarata la mínima oportunitat de treure una pasta. Després d'un temps i un cop espremut, la Lola va veure l’oportunitat d’invertir en valors emergents i el meu amic va deixar de cotitzar en borsa. Causa esfereïment recordar com el pobre va fer mutis amb el somriure en els llavis a pesar d'haver esmerçat més de la meitat de la seva renda en ella mentre va durar l’aventura. El diable, evidentment. Si; després de tot estic per creure que al meu amic se’l va menjar una gata. Maula, és clar.