En Jardiel s'ha perdut

Transcorren desesperadament les hores i a mesura que passen es malbaraten les últimes oportunitats d'aturar l'imminent. Observant ara la realitat ni el més pessimista hauria augurat conseqüències tan desastroses a la inexplicable decisió de Jardiel. La seva inesperada i sorprenent desaparició quan la primavera ni tan sols s’insinuava, a penes encengué una tènue llum d'alerta en el cor dels més prudents; això i no gaire cosa més. És cert que la seva partida no deixà indiferents als patricis, però també és veritat que ningú no va perdre ni un minut del seu temps en preguntar-se què havia passat i, sobretot, què podria succeir en endavant. Recordo els dies que segueren a la seva marxa, quan alguns senadors prengueren la paraula a l’àgora per manifestar la seva incredulitat primer i la seva enyorança tot seguit per la gran habilitat de Jardiel per enaltir en plena batalla fins i tot els més propensos a l'abatiment.

Però, les hores se'n van ràpidament també a Ítaca, on només alguns escollits sabien que Jardiel jugava en realitat un paper d’extraordinària importància en els assumptes de la república i que, tard o d'hora, la seva absència hauria de resultar fatal per a tothom. Però, perquè se’n va anar Jardiel? Què el va impulsar a abandonar Ítaca a la seva sort? Inclús a Sherlock li faltaven les paraules. De fet, el desconcert ennuvolava per complet el seu enteniment i es veia a si mateix incapaç de reaccionar davant la creixent inquietud del Consell en ple. Li calia temps per reflexionar, posar en ordre els seus pensaments i poder embastar una estratègia mínimament tranquil·litzadora, però tot es jutjava precipitat i fins i tot els consellers més vells i respectats amenaçaven amb perdre la calma. Necessitava abstreure's, recollir-se i meditar en silenci. Anhelava un temps que no tenia.

El pas de les hores no cessa i des de la talaia de la seva finestra Sherlock observa amb fingida absència l'afable transcurs de la vida a Ítaca amb la mirada fixa en un punt qualsevol del moll, a hores d’ara gairebé desert, advertint amb desoladora claredat la calma que anticipa la tempesta. De matinada, quan els vaixells de pesca retornin, qui sap si reconeixeran el port que fins ahir els donava acolliment i els protegia dels temporals de llevant. On estàs Jardiel? Tan gran és el teu cansament i tan escassa ta paciència? És que no has après res al meu costat? Potser la llum del far no arribarà a extingir-se mai, però la seva lluentor ja no és la de sempre; agonitza lentament, amb la intermitència rítmica d'un girar i girar sense fi que adverteix als iniciats i els crida amb desesperació perquè continuïn el seu vagar per l'horitzó a l'espera de temps més propicis. No retorneu a Ítaca, arrieu les veles i fugiu amb promptitud! Busqueu a Jardiel i digueu-li que la desgràcia campa a plaer i la malenconia s'ensenyoreix de mica en mica dels esperits més forts; digueu-li també que la foscor li ha perdut la por al sol i s'engrandeix, ufana, amenaçant amb embolicar cada membre i cada òrgan d'aquesta república amb el seu negre mantell. La foscor és lenta, pesada, i encara la podem combatre amb el fulgor de les nostres idees i fins i tot amb el foc que nia a la mirada dels nostres guerrers més ferotges, però no serà per molt temps perquè les idees més lúcides i afermades també moren aixafades sota el pes de la barbàrie, i fins i tot el foc de l'infern necessita alè que li doni vida. Déu del cel, trobeu a Jardiel i pregueu-li que torni!

Mentrestant les hores corren, infaustes, i arribat l'ocàs el sol desapareixerà en la llunyania deixant rere seu el subtil rastre d'una última certesa que, sense el concurs de Jardiel, ningú no sabrà trobar. Ítaca comença a semblar-se al món.

Un somni de rebaixes (compte clos)

Amb el caixer automàtic fora de servei no em va quedar més sortida que fer cua durant uns minuts per obtenir un reintegrament. Tres persones al davant, un home a qui servien en aquell precís instant i dues dones més que xerren animosament mentre esperen; sembla que van juntes. Són joves i maques, d’uns vint i vuit o trenta anys, i una d’elles vigila un nen petit que va amunt i avall per l’oficina de la Caixa. El tema de la conversa gira al voltant de les inevitables rebaixes, i és que les rebaixes són un dels fenòmens socials del nostre temps. Resulta vertaderament admirable; encara no hem recuperat l’esma per la fal·lera consumista nadalenca i ja s’engalanen les botigues per fer -i guanyar- la nova batalla escurabutxaques. I s’apresten. No n’hi ha treva per a una mínima reconstrucció de les economies domèstiques, però això no sembla tenir la menor importància i de ben segur que no s’escatimaran mitjans per arrasar definitivament amb les escorrialles. Són les rebaixes! És el progrés. I és la guerra, quina meravella! Recordes aquell top verd tan mono que vam veure a "Mortificación García"? Doncs ara només 89,9 €. Gairebé trenta euros menys, tia! La felicitat, sens dubte; si més no per aquestes dones.

Mentre escoltava la conversa (només allunyant-me deu passos podria haver-ho evitat, i no era el cas) jo procurava fer cara de majordom anglès prenent especial cura de no ser traït per cap gest o mirada que pogués incomodar-les. Al capdavall cadascú és com és, i punt. Però no podia treure’m del cap els trenta euros, la veritat. I és que sents això i et venen ganes de sortir corrents ca la Mortificación no sigui que s’acabin els tops de la teva talla i perdis l’oportunitat d’estalviar-te una pessigadeta. Perquè trenta euros són trenta euros, i de trenta en trenta es pot acabar fent un bon feix. Li feia voltes al quid de l’assumpte i la meva imaginació volava: si aquesta dona és prou intel·ligent comprarà un mínim de deu tops i així, com qui no fa res, s’estalviarà 300 euros a raó de trenta euros d’estalvi per top. No és fantàstic, tia? Tres cents euros que el mes de febrer podràs gastar en el que vulguis! En més tops, per exemple, que el mes de febrer venen les segones rebaixes i amb elles una nova oportunitat d'estalviar trecents euros més. Podries ser la reina de tops, com ara la reina de piques, o de cors... O la reina de l'estalvi, és clar. La felicitat, segur que ara si.

No és una pena que les rebaixes durin tan poc? Si en tinguéssim cada mes tothom podria estalviar tres cents euros mensuals i, si bé és veritat que es perdria una mica d’espontaneïtat en el vestir (tots en top), no és menys cert que el canvi pagaria sobrerament la pena. L’única que perdria seria la Mortificación, però considerant el benefici que tot plegat representaria per a la comunitat la pèrdua podria ser considerada com un dany col·lateral; és més, ja posats i per acabar-ho d'arrodonir m’atreviria a suggerir la possibilitat de socialitzar pèrdues nacionalitzant la Mortificación. Si, ja se que en aquests temps que corren, tan neoliberals, parlar de nacionalitzacions sona a anatema, però, pensin en l’interès general, si us plau. En aquesta qüestió la Mortificación podria ser considerada com el futbol, se’n recorden? En el seu moment el senyor Álvarez Cascos va resoldre el problema a plena satisfacció de tothom; i tots tan feliços... Ep, tio, desperta que et toca a tu. Era un jove impacient que volia diners per anar de rebaixes, segur. Si, si, perdona. Ja vinc, ja.

No anem bé, Sherlock

Quan Sherlock ja havia perdut qualsevol esperança després de gairebé tota una vida amb una única obsessió rosegant-li les entranyes, un cop de fortuna el conduí inesperadament fins la clau de l'arca. Déu del cel! Tan gran ha estat la nostra ofensa per merèixer la més terrible de les teves malediccions? Ara, feta miques la barrera que ens protegia i que fins a ahir mateix semblava inexpugnable, res no li impedirà furgar en la regió més valuosa de la memòria i accedir a les receptes màgiques dels grans mestres desapareguts per manipular-les al seu antull. El veig, amb horror, modulant afanyós el fum dels pensaments, congelant el vapor de les emocions amb el lleu i gens innocent esclafit dels seus dits, i no puc evitar els esgarrifalls. El simple frec d’aquesta idea pel meu cap i la meva consciència no es reconeix, es marceix i s’emmalalteix i perd tota capacitat per distingir la compassió de la iniquitat. Com admetre que allò que ni tan sols es pot tocar t'esfondri, sense més? Què fer quan els teus sentits es veuen assaltats amb total impunitat pel més abominable dels desassossecs? Com reaccionaràs quan el vell ordre aparegui sobtadament nu, després de perdre el seu misticisme i el seu poder taumatúrgic deixant a la vista el seu estómac buit i la seva negra expectativa? Qualsevol eventualitat mínimament raonable de que passi res s'esfumaria com aigua presa a cabassos si no fos pel llamp d'esperança que suposa la mera possibilitat d'un somni mozartià.

No badis, perquè la calor de Sherlock és falsa i et glaçarà a poc que t’acostis; i la seva veu, embriagadora malgrat tot, et conduirà a la més letal de les desesperances. No el miris, perquè et tornarà la mirada amb un somriure enganyós i la lluentor dels seus ulls t'hipnotitzarà deixant-te inert davant el seu joc groller i pervers. Sherlock t'allunya de la veritat, és enemic ferotge de la bellesa i amant aferrissat de la perfecció; i no coneix límits. Es va ensenyorir fa temps dels colors màgics que s'oculten rere l'arc de Sant Martí i des d’aleshores els administra amb avarícia pròpia de mister Scruch. Sherlock és el més intel·ligent i tenaç adversari de la intel·ligència, desconeix el desànim i no afluixarà mai en la seva obstinació demolidora fins que l'harmonia, la seguretat i la tranquil·litat d'esperit s'ofeguin i es perdin per a sempre més en un pou pestilent i nauseabund. En el seu món orfe de qualsevol il·lusió i d'afectes i fidelitats, una gegantina marea de fang desborda cada mur i cobreix cada fossa, i els cementiris d'idees creixen sense fi abandonada ja la quimera d'un cel infinit que ningú no tocarà mai. Mentre, les abelles ja s'han oblidat per sempre de fer mel i els xiprers jeuen abandonats en la immensitat d'un microcosmos perennement amenaçat per la seva bota. Sherlock, sense bri de compassió ni penediment pretendrà fer-nos experimentar per força la inassolible verticalitat de Nova York; amb un simple i insultant clic... De vegades, m'esforço en creure que si tot l'horror fos possible sempre ens quedaria París, però cada cop són menys les ocasions. No sé si anem bé, Sherlock. No ho sé.