Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana un idiota és un individu vulgar, ignorant, un estúpid en segona accepció; ara bé, si a més aquest individu és algú pagat de si mateix, què és el que en resulta? Doncs encara que sigui difícil de creure algú així tindrà moltes possibilitats d'erigir-se en un idiota d'èxit, en un idiota que mola. Perquè l’idiotisme, aquest tipus de idiotisme, és clar, mola des de fa temps i no cessa de guanyar adeptes; de fet, crec no exagerar gens ni mica en aventurar una progressiva universalització de l’idiotisme com a conseqüència del fenomen globalitzador que tot ho trasbalsa i que tantes coses arrasa. La globalització farà que l’idiotisme deixi de ser una simple moda i acabi derivant en una pseudoreligió, pagana, per descomptat, i tan exigent com tòxica. Els idiotes molons ens envolten, hi són a tot arreu. Et desafio a que observis al teu al voltant i en descobreixis algun; no és difícil. Solen ser gent apanyadeta que es complau en somriure satisfeta des de l'imaginari púlpit de la seva mol·lície intel·lectual i que a poc que bades t'encaixen la mà amb un moviment estudiat, ni enèrgic ni moll. L'idiota apanyat no solament mola, és que fins i tot podria passar per encantador si no fos perquè una soca embolicada en paper couché no deixa de ser una soca. El perill està en deixar-se seduir pel paper couché, o per les bagatel·les com si fóssim indis precolombins, que no eren gens idiotes però pecaven força de precolombins.
Dit això, compte, perquè no cal alarmar-se; ara com ara no n’hi ha per a tant. Però, tampoc no podem adormir-nos. Cal conjurar a temps l’amenaça i reaccionar contra la idiotesa molona sigui organitzada o vagi per lliure, perquè sinó d’aquí a uns anys podria resultar massa tard. Exageracions? Convido a l'escèptic a posar-se a prova i regalar a alguna persona estimada una soca embolicada en paper de seda, i no un sol cop sinó tres vegades com a mínim, i consecutives. El resultat, a banda d'arriscar-te que a la tercera només de veure el paquet te’l llencin al cap, serà la pèrdua irremeiable de l'amistat, de la relació, de la fama o del que sigui. Ja pots donar la pèrdua per segura i la captrencada per probabilíssima. I és que si et dediques a regalar soques acabaràs sol, sense remei, encara que les emboliquis en paper de seda. I a més, infame, que ves a saber què és pitjor. Soques, això és tot el que poden oferir els idiotes molons una vegada i una altra: soques adornades, camuflades, embellides. Soques de Nadal. Soques al capdavall.
L'idiota moló sol ser un espaviladet en general afortunat perquè, vulguis o no, la carrera d'idiota moló se te'n va en orris quan et trenquen la cara un parell de vegades, oi? Però, calma, perquè donat el cas no tot està perdut. L'idiota moló frustrat (o caritrencat) té força possibilitats d’acabar convertint-se en un assabentat, que és una espècie de la inveterada família dels mentecaptes que tot i ser distinta de la primera comparteix nombrosos aspectes amb aquella; per il·lustrar-lo podríem dir que són carreres amb un primer cicle comú. La genètica de la ximpleria, suposo. L'assabentat és una figura tradicional del paisatge humà dels nostres pobles i ciutats que es trobava un xic alacaiguda i que s'ha vist gojosament beneficiada amb l'apogeu dels idiotes molons perquè les seves files es nodreixen amb els aspirants a idiota moló van quedant en el camí. Però dels assabentats ja parlarem un altre dia. O no; ja veurem.
Conec uns quants idiotes molons, però per fortuna encara són una minoria entre els meus coneguts. Solc trobar-me'ls sovint i pels indrets més insospitats. Coses de Girona, la petita, la que enamora. I n’hi ha d'ambdós sexes i variades condicions. Mira: ells, en comptes de sexe dirien gènere, que mola més; per a què sàpigues de que va això. Aquests idiotes pul·lulen on menys t'ho esperes i, zas! apareixen de cop i volta amb la seva soca embolicada en cel·lofana, disposats a encolomar el paquetet al primer que troben despentinat.
Precisament, fa unes setmanes vaig experimentar la sensació de carregar amb una soca encel·lofanada. Fou a l'hora de l’esmorzar, en el Rex. La meva (mitja) hora del desdejuni és sagrada. Són molts anys de rendez vous matiners amb mi mateix, amb un cafè amb llet i un croissant com a testimonis i El Pais com a tercer en adventícia i silenciosa discòrdia. Aquell dia, un lleu avalot a la meva esquena em va rescatar d'una lectura no gaire complaent: el senyor Vargas Llosa intentava alliçonar-nos sobre les bondats del neoliberalisme des de la tribuna que periòdicament li ofereix El Pais. Què era aquella agitació? Algú saludava efusivament algú i s'expressava com si es trobés enmig d'una multitud que li ofega la parla. Era la veu d’una dona que acabava d'entrar acompanyada per un home a qui a penes s'escoltava. En el Rex a aquesta hora solament s'escolta el soroll de la cafetera i una música que de vegades és excel·lent i d’altres espantosa perquè la benevolència musical depèn del cambrer que arriba abans al reproductor de CD; res a fer, no tenen terme mig, però ho compensen llargament amb els croissants, que són gairebé francesos. Doncs bé; allà estava ella, desimbolta en l’anonimat de la meva esquena i entretinguda en saludar als cambrers i a diversos clients a qui, presumeixo, devia conèixer. Uns minuts de bla, bla, bla fins que va arribar a l'alçada de la meva taula i per fi vaig poder saber qui era la xerrapetes. “Hola Joan, com estàs? Què? Què diu el diari? I la feina que tal, bé? Me’n alegro, me'n alegro”. La noia ho va llargar tot d’una tirada mentre jo, sorprès, observava mut l’actuació de la meva inesperada i eufòrica visitant, sense temps ni per parpellejar perquè quan vaig voler respondre amb algun convencionalisme la noia ja havia passat a la taula de davant amb la mateixa desimboltura alegre i xerraire per repetir sorollosament el mateix ritual. En un tres i no res i amb diligència digna de millor empresa la noia va acabar el seu periple i barbeta alçada en perfecta imitació de l'estil Mas, va retornar a la taula del seu acompanyant com qui torna victoriós d'una enutjosa contesa. Ni em va mirar en passar de nou al meu costat. En l'espai abastat pel meu camp visual la noia tan sols va deixar de saludar una senyora que observava impertèrrita l'insòlit espectacle que se li oferia. I és que, contant la meva foren tres les taules visitades, a les quals cabria sumar les taules saludades a les meves esquenes. Dues, tres taules més? La nostra bulliciosa visitant era una noia feliç, sens dubte, i no li feia cap nosa esbombar-ho a tort i a dret. I així, radiant de felicitat, va continuar durant l’estoneta que va estar en el Rex abans de no marxar-se tan sorollosament com va entrar. Ignoro si va tenir temps de prendre's un cafè perquè des de la meva posició no la podia veure, però del que si puc donar fe és que no va deixar de parlotejar ni per un instant. Va anar d’un pèl que no em quedés amb la soca.
No gaires dies més tard, però ara a la Llibreria, vaig poder assistir a la repetició de l'espectacle. No donava crèdit a la meva sort. En aquesta ocasió no vaig saber quan va entrar la noia; simplement la vaig localitzar a prop de la barra en ple procés saludatori. La Llibreria és molt més gran que el Rex i la meva taula estava situada en un racó, així que la vaig poder seguir amb la mirada fins que ella també em va veure; llavors vaig somriure i li vaig fer un lleu gest amb la mà. Ella va respondre amb un gest semblant i se’n va anar després d'entretenir-se uns minuts amb la propietària del bar i una cambrera. En aquesta ocasió no va gosar venir a preguntar-me com m'anava la feina; una pena. Però aquell dia jo no em trobava sol i un dels meus acompanyants es va interessar per la noia i per la raó del somriure poca solta que es dibuixava a la meva cara. I ho vaig explicar. I ho van escoltar. I hi va haver qui es va senyar perquè coneixia la noia tan bé com jo, i compte perquè parlo d'un ateu recalcitrant. I durant un instant tots vam fer cara de babau. Era la soca encel·lofanada. Ara si.
1/12/06
Treballar és un plaer, de vegades (compte clos)
Només veure'l i he sabut que avui seria diferent. Conrad ha arribat amb el somriure posat i el seu caminar a lo House, el braç esquerre aparatosament embolicat en una gruixuda jaqueta de punt gris i la carpeta de sempre en el dret. Ha hagut d'esperar una estona perquè a l'hora que tenia concertada la cita encara no havia marxat la clienta que el precedia; gairebé mitja hora de retard que malgrat tot no ha aconseguit esborrar el somriure de la seva cara. Quan el vaig anar a rebre es trobava sol a la sala d'espera, assegut i amb les seves coses escampades sobre una taula, entretingut amb un artefacte que recordava un walkman. “Hola Conrad, lamento haver-te fet esperar però ha estat inevitable. M'acompanyes al despatx?”
Conrad viu sol, té al voltant de 37 ò 38 anys i des de fa un parell de mesos ve a xerrar una estona cada dimecres a les onze. La seva és una història commovedora, bella i terrible alhora; i és que Conrad és un individu notable per moltes raons. El primer dia, en aparèixer acompanyat del seu germà de seguida vaig veure que el meu nou client no era un desconegut, o no ho era del tot. Fa alguns anys solia trobar-me'l cada matí en el Boira més o menys a les vuit, acomodat al costat de l'única taula rodona del bar amb el seu cafè amb llet i El Punt entre les mans. Recordo que solia aixecar-se sovint per canviar de diari amb el seu caminar rar i el semblant seriós, entre concentrat i una mica esquerp. En aquell temps em semblava un individu curiós amb aparença de científic atribolat. També crec recordar un bastó, però no n'estic segur. Quan jo entrava al Boira ell ja hi era, i si encara no havia arribat apareixia pocs minuts més tard, sempre, sistemàticament. Passava mitja hora i ell continuava capficat fullejant el diari de torn mentre jo recollia i me’n anava a la feina; des de la distància que em dóna el temps l'imagino embullat amb les pàgines del periòdic. A voltes, tot just abans de pagar la meva consumició - la caixa i la seva taula eren veïnes -, creuava alguna mirada amb ell. Fugaç, per descomptat. Però jo, coses d'una cambrera tan incompetent com malcarada, vaig canviar el Boira per l'Arcada i vaig acabar oblidant-me del personatge. I així fou fins el passat mes de setembre, quan Conrad i el seu germà es presentaren en el meu despatx interessant-se en saber si el primer podria acollir-se a algun programa assistencial atesa la situació de precarietat en la qual viu instal·lat des de fa temps. Resulta que Conrad és pensionista d'invalidesa i la pensió amb prou feines li permet arribar a fi de mes, gairebé com la senyora Esperanza Aguirre, sigui dit això sense ànim de comparar doncs com és públic i notori els problemes de la senyora Aguirre per arribar a fi de mes són veritablement importants. Coses dels sostres alts, ja se sap.
Bé, però, qui és Conrad i què té d’especial? Conrad és, amb certesa, víctima de circumstàncies tan diverses com desventurades, però ni de bon tros és víctima de si mateix; ben al contrari. Conrad és un músic malaurat; un excel·lent músic frustrat per la irresponsabilitat homicida d'un automobilista ebri que una matinada va envestir el seu cotxe i va empentar el seu futur als llimbs i al propi Conrad a la UVI. Conrad és contrabaixista; en acabar els seus estudis a Catalunya se’n va anar a Suïssa per assolir el grau de virtuós amb el número dos de la seva promoció - l’equivalent al doctorat universitari en qualsevol altra àrea del coneixement- en un reconegut conservatori de Basilea. Va treballar a Alemanya i tenia unes excel·lents expectatives de creixement personal i professional fins que un fill de puta, aviat farà deu anys d’això, el va retirar com a músic i el va relegar a la perifèria de la societat, ben lluny, allà on cohabiten els modests amb els molests. Conrad salvà la vida miraculosament però les seqüeles l’han transformat en un home adolescent: la incapacitat és física i intel·lectual. El seu cos ha resistit malmès i el seu cervell sofreix el que ell anomena desconnexions, causades - m'explica - per coàguls que impedeixen un correcte rec sanguini. Avui, Conrad maneja com un artesà un instrument en el qual va arribar a ser un mestre i viu d'una modesta pensió no contributiva mentre el borratxo que va canviar el curs de la seva vida probablement ja ni se’n recordi de l'episodi.
Conrad i jo solem parlar d’allò que el preocupa, del seu estat anímic, de les seves expectatives..., però també parlem de política, de llibres, de cinema - no hi va gaire, prefereix el DVD. I de música, és clar; s'entusiasma de vegades i altres prefereix canviar d'assumpte. A tots dos ens agrada el Barroc; jo trec el tema i ell m'il·lustra. Un plaer observar-lo i escoltar-lo; s'apassiona. Conrad vol aprendre coses, moltes coses. Fa un curs d'introducció a la informàtica que li ha decebut una mica, també fa ioga i meditació, i llegeix a Alfred Tomatis. I per descomptat, vol treballar en alguna cosa. De conserge, d’acomodador en el teatre..., coses així diu ell, que no li exigeixin moltes hores i que li permetin parlar i relacionar-se amb la gent. I té problemes, és clar: econòmics, d'habitatge - aviat finalitzarà el seu contracte de lloguer i tem, no sense raó, que li proposin renovar amb una renda que no pugui pagar. I dubtes, inquietuds i pors, com gairebé tothom.
Però avui, quan l’he vist, he intuït que les coses no rodarien com cada dimecres. Només entrar en el despatx Conrad ha desvetllat el que ocultava sota la gruixuda jaqueta de punt: era una copa de cava. En veure-la pren nota mental i procedim com de costum. Ell, s'asseu a l'altre costat de la taula i espargeix ordenadament les seves coses: el pen drive on guarda els seus escrits i altres arxius, la carpeta de plàstic transparent amb papers diversos i algun fullet, el walkman, el seu telèfon d'última generació... i avui, també la seva copa de cava. Per la meva part, col·loco la pantalla de l'ordinador en situació visible per a tots dos - està molt interessat en internet i en ocasions busquem ressenyes de llibres, alguna traducció, recursos educatius o formatius... L'entrevista segueix els cànons establerts pel costum; una primera i breu conversa sobre assumptes banals ens duu al curs d'informàtica. Se sent decebut, però Conrad és un home acostumat a la disciplina i no falta a classe, cada dia, puntualment. I són tres, les hores. Mentre els altres assagen l’excel o el powerpoint sota la supervisió del professor ell s'evadeix i viatja mentalment; o matxuca el word, que és l'alternativa a la fugida mental. Conrad assisteix sempre a classe i s’asseu disciplinadament davant la pantalla les tres hores de rigor amb l'interval d'un quart. Però el cert és que va i ve i la seva ment entra i surt constantment. Aquesta experiència li està resultant extremadament profitosa. Em diu que aprèn per igual quan atén les indicacions del professor que quan no és així, és a dir quan vola; i ho explica amb detall i amb el sentit comú que només té algú molt intel·ligent. I jo estic d'acord amb ell. Aprèn coses distintes per descomptat, però aprèn.
Després de l'obligat entremès informàtic - Conrad necessita posar-me al corrent - normalment li imprimeixo un gir a la conversa per enfocar-la en direcció a aspectes més prosaics de la seva vida quotidiana, però avui no era un dia corrent. "Escolta, Conrad, on vas amb la copa? Em tens força intrigat". I m'ho ha explicat.
Conrad està creant la seva pròpia targeta de felicitació nadalenca. M'indica quin arxiu del pen drive haig d'obrir, obro el document i la pantalla ens mostra una composició en tres parts: la primera és una icona nadalenca que representa el pessebre sota un cel estrellat, seguida del títol d'un conte; la segona és el propi conte, la coneguda historia de dues granotes debatent-se entre la nata (crec intuir la presència del xarlatà Bucay); i la tercera ha de ser una foto, la seva pròpia foto brindant pel Nadal o per l’any nou, o per qualsevol altra cosa perquè Conrad encara no ha pres una decisió al respecte. L'ha de ser; aquesta era la qüestió.
Conrad havia demanat una copa prestada en el Boira - en escoltar-lo penso, una mica avergonyit recordant la meva espantada, que ni l’Estultícia amb majúscula disfressada de cambrera podria mai amb ell - amb la intenció de fer-se una foto brindant i enganxar-la després a la seva targeta de felicitació. I arribats aquí és on jo entro en els seus plans. Conrad baixa una mica la veu i em pregunta si li puc fer una foto amb el seu telèfon mòbil. Després d’uns segons de perplexitat la cosa em va semblar genial, de manera que vam passar del despatx de les entrevistes al de treball, justament al costat, on tinc una làmpada halògena que per potència molt bé podria passar per un focus d'estudi. Però, teníem una copa buida. Ens faltava el cava i necessitàvem omplenar la copa per fer creïble el brindis; potser amb aigua i alguna cosa més, per la qüestió del color. Amb cocacola, si; la proporció justa fins aconseguir el to freixenet adequat. Perfecte. Ara si, ja teníem llum, càmara i cocacola amb aigua; n’hi havia prou.
I vet aquí que em vaig trobar fent-li un book al Conrad. Ara dempeus, somrient mentre aixecava la copa: foto de mig cos. Ara de mig perfil, una mica més seriós: perfecte. Ara assegut, amb el mateix somriure d'abans..., això és. Aixeca més la copa, home. No tant, no tant. Molt bé. I una més; i una altra... Ens ho vam passar francament bé. Conrad resulta força fotogènic, el bandit. Quina sort que té. Però jo també sóc afortunat. De vegades treballar és un plaer, i això en la meva professió és una cosa de la que no puc presumir cada dia. Que més en voldria jo.
Conrad viu sol, té al voltant de 37 ò 38 anys i des de fa un parell de mesos ve a xerrar una estona cada dimecres a les onze. La seva és una història commovedora, bella i terrible alhora; i és que Conrad és un individu notable per moltes raons. El primer dia, en aparèixer acompanyat del seu germà de seguida vaig veure que el meu nou client no era un desconegut, o no ho era del tot. Fa alguns anys solia trobar-me'l cada matí en el Boira més o menys a les vuit, acomodat al costat de l'única taula rodona del bar amb el seu cafè amb llet i El Punt entre les mans. Recordo que solia aixecar-se sovint per canviar de diari amb el seu caminar rar i el semblant seriós, entre concentrat i una mica esquerp. En aquell temps em semblava un individu curiós amb aparença de científic atribolat. També crec recordar un bastó, però no n'estic segur. Quan jo entrava al Boira ell ja hi era, i si encara no havia arribat apareixia pocs minuts més tard, sempre, sistemàticament. Passava mitja hora i ell continuava capficat fullejant el diari de torn mentre jo recollia i me’n anava a la feina; des de la distància que em dóna el temps l'imagino embullat amb les pàgines del periòdic. A voltes, tot just abans de pagar la meva consumició - la caixa i la seva taula eren veïnes -, creuava alguna mirada amb ell. Fugaç, per descomptat. Però jo, coses d'una cambrera tan incompetent com malcarada, vaig canviar el Boira per l'Arcada i vaig acabar oblidant-me del personatge. I així fou fins el passat mes de setembre, quan Conrad i el seu germà es presentaren en el meu despatx interessant-se en saber si el primer podria acollir-se a algun programa assistencial atesa la situació de precarietat en la qual viu instal·lat des de fa temps. Resulta que Conrad és pensionista d'invalidesa i la pensió amb prou feines li permet arribar a fi de mes, gairebé com la senyora Esperanza Aguirre, sigui dit això sense ànim de comparar doncs com és públic i notori els problemes de la senyora Aguirre per arribar a fi de mes són veritablement importants. Coses dels sostres alts, ja se sap.
Bé, però, qui és Conrad i què té d’especial? Conrad és, amb certesa, víctima de circumstàncies tan diverses com desventurades, però ni de bon tros és víctima de si mateix; ben al contrari. Conrad és un músic malaurat; un excel·lent músic frustrat per la irresponsabilitat homicida d'un automobilista ebri que una matinada va envestir el seu cotxe i va empentar el seu futur als llimbs i al propi Conrad a la UVI. Conrad és contrabaixista; en acabar els seus estudis a Catalunya se’n va anar a Suïssa per assolir el grau de virtuós amb el número dos de la seva promoció - l’equivalent al doctorat universitari en qualsevol altra àrea del coneixement- en un reconegut conservatori de Basilea. Va treballar a Alemanya i tenia unes excel·lents expectatives de creixement personal i professional fins que un fill de puta, aviat farà deu anys d’això, el va retirar com a músic i el va relegar a la perifèria de la societat, ben lluny, allà on cohabiten els modests amb els molests. Conrad salvà la vida miraculosament però les seqüeles l’han transformat en un home adolescent: la incapacitat és física i intel·lectual. El seu cos ha resistit malmès i el seu cervell sofreix el que ell anomena desconnexions, causades - m'explica - per coàguls que impedeixen un correcte rec sanguini. Avui, Conrad maneja com un artesà un instrument en el qual va arribar a ser un mestre i viu d'una modesta pensió no contributiva mentre el borratxo que va canviar el curs de la seva vida probablement ja ni se’n recordi de l'episodi.
Conrad i jo solem parlar d’allò que el preocupa, del seu estat anímic, de les seves expectatives..., però també parlem de política, de llibres, de cinema - no hi va gaire, prefereix el DVD. I de música, és clar; s'entusiasma de vegades i altres prefereix canviar d'assumpte. A tots dos ens agrada el Barroc; jo trec el tema i ell m'il·lustra. Un plaer observar-lo i escoltar-lo; s'apassiona. Conrad vol aprendre coses, moltes coses. Fa un curs d'introducció a la informàtica que li ha decebut una mica, també fa ioga i meditació, i llegeix a Alfred Tomatis. I per descomptat, vol treballar en alguna cosa. De conserge, d’acomodador en el teatre..., coses així diu ell, que no li exigeixin moltes hores i que li permetin parlar i relacionar-se amb la gent. I té problemes, és clar: econòmics, d'habitatge - aviat finalitzarà el seu contracte de lloguer i tem, no sense raó, que li proposin renovar amb una renda que no pugui pagar. I dubtes, inquietuds i pors, com gairebé tothom.
Però avui, quan l’he vist, he intuït que les coses no rodarien com cada dimecres. Només entrar en el despatx Conrad ha desvetllat el que ocultava sota la gruixuda jaqueta de punt: era una copa de cava. En veure-la pren nota mental i procedim com de costum. Ell, s'asseu a l'altre costat de la taula i espargeix ordenadament les seves coses: el pen drive on guarda els seus escrits i altres arxius, la carpeta de plàstic transparent amb papers diversos i algun fullet, el walkman, el seu telèfon d'última generació... i avui, també la seva copa de cava. Per la meva part, col·loco la pantalla de l'ordinador en situació visible per a tots dos - està molt interessat en internet i en ocasions busquem ressenyes de llibres, alguna traducció, recursos educatius o formatius... L'entrevista segueix els cànons establerts pel costum; una primera i breu conversa sobre assumptes banals ens duu al curs d'informàtica. Se sent decebut, però Conrad és un home acostumat a la disciplina i no falta a classe, cada dia, puntualment. I són tres, les hores. Mentre els altres assagen l’excel o el powerpoint sota la supervisió del professor ell s'evadeix i viatja mentalment; o matxuca el word, que és l'alternativa a la fugida mental. Conrad assisteix sempre a classe i s’asseu disciplinadament davant la pantalla les tres hores de rigor amb l'interval d'un quart. Però el cert és que va i ve i la seva ment entra i surt constantment. Aquesta experiència li està resultant extremadament profitosa. Em diu que aprèn per igual quan atén les indicacions del professor que quan no és així, és a dir quan vola; i ho explica amb detall i amb el sentit comú que només té algú molt intel·ligent. I jo estic d'acord amb ell. Aprèn coses distintes per descomptat, però aprèn.
Després de l'obligat entremès informàtic - Conrad necessita posar-me al corrent - normalment li imprimeixo un gir a la conversa per enfocar-la en direcció a aspectes més prosaics de la seva vida quotidiana, però avui no era un dia corrent. "Escolta, Conrad, on vas amb la copa? Em tens força intrigat". I m'ho ha explicat.
Conrad està creant la seva pròpia targeta de felicitació nadalenca. M'indica quin arxiu del pen drive haig d'obrir, obro el document i la pantalla ens mostra una composició en tres parts: la primera és una icona nadalenca que representa el pessebre sota un cel estrellat, seguida del títol d'un conte; la segona és el propi conte, la coneguda historia de dues granotes debatent-se entre la nata (crec intuir la presència del xarlatà Bucay); i la tercera ha de ser una foto, la seva pròpia foto brindant pel Nadal o per l’any nou, o per qualsevol altra cosa perquè Conrad encara no ha pres una decisió al respecte. L'ha de ser; aquesta era la qüestió.
Conrad havia demanat una copa prestada en el Boira - en escoltar-lo penso, una mica avergonyit recordant la meva espantada, que ni l’Estultícia amb majúscula disfressada de cambrera podria mai amb ell - amb la intenció de fer-se una foto brindant i enganxar-la després a la seva targeta de felicitació. I arribats aquí és on jo entro en els seus plans. Conrad baixa una mica la veu i em pregunta si li puc fer una foto amb el seu telèfon mòbil. Després d’uns segons de perplexitat la cosa em va semblar genial, de manera que vam passar del despatx de les entrevistes al de treball, justament al costat, on tinc una làmpada halògena que per potència molt bé podria passar per un focus d'estudi. Però, teníem una copa buida. Ens faltava el cava i necessitàvem omplenar la copa per fer creïble el brindis; potser amb aigua i alguna cosa més, per la qüestió del color. Amb cocacola, si; la proporció justa fins aconseguir el to freixenet adequat. Perfecte. Ara si, ja teníem llum, càmara i cocacola amb aigua; n’hi havia prou.
I vet aquí que em vaig trobar fent-li un book al Conrad. Ara dempeus, somrient mentre aixecava la copa: foto de mig cos. Ara de mig perfil, una mica més seriós: perfecte. Ara assegut, amb el mateix somriure d'abans..., això és. Aixeca més la copa, home. No tant, no tant. Molt bé. I una més; i una altra... Ens ho vam passar francament bé. Conrad resulta força fotogènic, el bandit. Quina sort que té. Però jo també sóc afortunat. De vegades treballar és un plaer, i això en la meva professió és una cosa de la que no puc presumir cada dia. Que més en voldria jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)